Poques trajectòries artístiques s'han erigit amb tanta coherència i honestedat com la d'Alfons Borrell (Barcelona, 1931). Llarga trajectòria que, amb la prudència d'un debutant, aquest degà de l'abstracció a Catalunya continua teixint cada dia en el seu estudi de Sabadell, obstinat encara pel misteri de la pintura, que ell situa molt a prop: “És aquí mateix, en aquest estany de peixos de colors...”
Feliç amb aquest reconeixement dels galeristes?
Sorprès, molt sorprès. M'han dit que és un premi important... En el fons, jo crec que l'obra que faig ho és, d'important, en el fons del fons ho sé; el que passa és que això no es pot dir en veu alta perquè diran que sóc pretensiós [riu]. Però és que en veig molts, de pintors reconeguts, que penso que no n'hi ha per tant [riu]. Em fa il·lusió rebre aquest premi, però no pas per sortir al carrer a presumir-ne, sinó perquè és una mena de consol. Els que fins ara m'han donat la mà per caminar, que no són molts però són alguns, estarien contents si fossin aquí.
Per exemple?
Vaig tenir la sort de viure amb una dona encantadora, la Rosa, que va aguantar el xàfec tota la vida. Va morir jove, als 50 anys. Ella era la pau. Jo sempre he sigut un home carregat de pors. No de pors a la mort, de pors a la vida! Què punyetes faig en aquest món? Em sento sempre com fora de lloc. Quan em van dir que em donaven el premi, també vaig pensar amb en Brossa, sé que estaria molt content.
Ara ja només falta que el Macba li compri una obra.
Me n'ha comprat. Uns dibuixos.
...
Hi ha moltes coses estranyes, sí, però no m'hi facis entrar. Alguns premis nacionals d'arts plàstiques... No en vull parlar, no vull que sembli que estic molest. Que m'ignoren? Pitjor per ells. Que hi ha una mà negra? No ho sé. En Brossa, que estava dalt de tot, també s'emprenyava quan parlaven només de Tàpies. No duc del tot bé això de ser tan transparent, no. Arriba un punt que...
No se sent prou valorat.
Sempre es parla dels mateixos. I quan no saben què dir parlen de Picasso. I això cansa. De Miró no en parlen pas tant, no ho entenc. Jo sóc molt, molt de Miró, el sento molt pròxim a
la meva poètica.
Potser és que vostè no ha sabut vendre's bé?
Ni bé ni malament, senzillament no m'he venut. Més malament que bé, en tot cas. Que he viscut massa amagat? Potser. Ja m'ho diuen, que és culpa meva. Quan em pregunten què faig sempre dic que vaig fent, com si no fes res. Sembla que no faci res, però n'he fet força, de coses... Vaig fent, vaig pintant com si donés menjar als ocells.
L'última vegada que el vaig veure em va donar un titular que expressa molt bé la seva visió de la pintura: “Per poder pintar un paisatge t'hauries de menjar l'herba.”
Tot i que utilitzo els espais de la pintura tradicional, no ho sóc pas, un pintor tradicional, sinó més aviat de concepte. Jo crec que en la pintura t'hi has de ficar a dins, no te l'has de mirar darrere d'una finestra. El pintor no es pot mirar les coses a distància, ni dir “Ai, que és maco aquest color, ai mira quina transparència...” Res d'això. Realment sí que te l'hauries de menjar, l'herba, perquè formaries part del paisatge. Entenc la pintura com un tint: entres dins del mar i, quan en surts, no és que sents l'aigua salada sinó que et veus tenyit de blau. El color t'ha influït, t'ha penetrat a dins i tot. Això dóna una llibertat terrible per pintar perquè ja no busques l'objecte, sinó que estàs ficat a dins de l'objecte. No has d'anar a buscar al mercat dos quilos de pomes per pintar unes pomes. No entenc que encara hi hagi pintors que ho facin... Per a mi, la raó de ser de la pintura és una altra.
El color és essencial en la seva obra...
La meva pintura està més dins de la poètica del color que no de la poètica de la forma. Utilitzo molt pocs colors, i que no són barrejats. Són pigments originals. Saps què? Trobo molt absurd quan parlen del tema de l'obra. A mi no m'agrada viatjar. Jo a les set de la tarda a Nova York i a París ja no sé què fer. I trobo a faltar casa meva, el meu jardí, els meus peixos, els ocellets que em vénen a veure... Aquest és el gran paisatge. La pintura la tinc aquí, no em cal anar enlloc. Jo faig viatges interiors.
El color és essencial i enganya: sembla amable, però no ho és gens ni mica. Un llop amb pell de xai.
A vegades em diuen: “Oh, quin blau més bonic!” “Mira-te'l bé, que té gat amagat”, responc jo. Hi ha una ironia en la meva pintura. Amb en Perejaume, un dels meus grans amics, i un artista extraordinari que sempre m'ha entès, en parlem molt, i riem. La meva pintura no pretén ser decorativa, tot i que ho sembli. No, no, amaga coses.
El drama de la vida?
Clar! Sempre!
Té molt respecte a la pintura.
Em miro les meves obres i hi veig un individu que em mira amb mala intenció i m'etziba: “No m'emprenyis! no em toquis més, que ja tinc vida pròpia!” Les obres acaben sent això, personatges autònoms.
Perquè no els posa mai títols?
Jo no sóc un ser lineal, tinc molts alts i baixos, i un caràcter rar, a vegades estic aparentment feliç i, al cap de deu minuts, caic en un pou de desgràcia. Hauria d'anar tirant de diccionari per posar els títols, i això no té cap sentit. Prefereixo posar les dates de finalització de les obres. Perquè, tal com et dic, un cop acabades ja no em pertanyen. Allò que diuen alguns pintors, que les obres són com fills, és una bajanada.
Continua sent un pintor insegur?
Jo he tingut sempre molts dubtes. Dubtes emocionals, perquè a mi les coses em toquen molt, tinc una sensibilitat molt prima i subtil, no tinc la pell d'un elefant que aguanta el xàfec i que ho aguanta tot. I dubtes per trobar una manera de pintar que representés el que jo pensava. Mai m'he desviat massa del meu camí. I he estat molt poc influït per l'obra dels altres. Alguna vegada he tingut alguna temptació en aquest sentit, però he sabut reaccionar, perquè allò no era el que m'interessava. Durant els anys seixanta, la majoria estàvem, molts encara ara ho estan, influïts per l'obra dels pintors de matèria. Jo allò ho veia com una invasió, tothom volia descobrir la sorra, el terra i no sé què més. Per mi allò era imposat. He tingut dubtes tota la vida fins que arriba un punt que ho veus tot molt més fàcil. Ara ja no tinc el neguit de “i ara què he de fer?” Tot ho faig funcionar d'una manera molt lliure. Ara no en tinc cap, de problema. Cap ni un. Sóc totalment lliure. Ja no penso si agradarà o no agradarà. Abans, quan venia en Brossa a l'estudi, jo tremolava. Ell i d'altres. Després, quedaven meravellats. Llavors em tranquil·litzava.
Per què no li agrada que li diguin que la seva obra té un aire de Rothko?
És que no té res a veure. L'únic que em connecta amb ell és l'espiritualitat.
Somia en veure una exposició antològica com Déu mana de la seva trajectòria?
És clar que sí, m'agradaria molt. A la Fundació Joan Miró o al Macba. I crec que el comissari hauria de ser l'Oriol Vilapuig, que és qui coneix millor la meva obra.
