“Mai m'ha importat plorar al cinema”

Sí, volia fer una pel·lícula tranquil·la i reposada –cosa que no em resulta fàcil–, en part perquè el protagonista és un home gran, però que per sota parlés de la violència. Totes les guerres es basen en la violència.

Una societat s'entén millor si
el seu destí es veu a través dels ulls dels marginats que no pas a través dels herois.

Fins i tot la gent que viu a Belgrad n'ignora l'existència. Quan estàvem filmant allà, la gent del meu equip no creia que una persona gran no conegués la història d'aquest camp; vaig aturar el rodatge i vaig sortir a preguntar a la gent que hi viu a prop si sabien el que es feia allà, i només a un parell de persones els sonava vagament. És una història oblidada, cosa que em produeix molta vergonya, és l'indret de l'Holocaust menys conegut. Els polítics hi van un cop a l'any, dispositen flors, prometen un centre memorial, i marxen. No era un camp d'extermini, des d'allà distribuïen gent cap a altres camps, però hi va morir gent de fam o de malalties. Hi van passar unes vint mil persones.

El guionista Filip David té 73 anys, és serbi i és jueu. Era petit quan va esclatar la guerra, i els seus pares li van canviar el nom i el van deixar amb una família camperola, mentre ells lluitaven com a partisans; el moviment antifeixista iugoslau era molt fort. Durant molts anys vam parlar de fer una pel·lícula sobre això, i finalment ha estat aquesta. L'element musical és ficció, tota la resta s'ajusta molt al que va passar.

Volia fer una pel·lícula intimista, cosa que no és fàcil. I també volia fer una història emotiva, però sembla que a molta gent li fa por manifestar les seves emocions. Al festival de Toronto, la pel·lícula es va projectar en una sala plena de gent que va acabar plorant. Allà hi vaig veure un crític americà a qui conec des de fa anys, que estava emocionat, però quan va escriure la crítica la va acusar de ser excessivament sentimental. A mi mai m'ha importat manifestar les meves emocions i plorar al cinema, però dec ser un antiquat.

Sempre he estat un gran defensor d'Europa, però el seu gran valor és la seva enorme diversitat cultural. Malauradament, la crisi econòmica ha tornat a crear grups de marginats.

Un cop acabava una pel·lícula, la història portava a l'altra. El que em sap greu és que, per raons de pressupost no hem pogut mostrar una retrospectiva íntegra, com s'ha pogut veure a Nova York.

Era l'època de Milosevic, no podia rodar al meu país perquè m'hi vaig oposar obertament i em consideraven un enemic públic. Per culpa de la crisi, sembla que ara hauré de tornar a rodar fora.