Puntí i a part

“És el millor de tots nosaltres: el millor lletrista, el millor cantant i en molts aspectes el millor compositor que he conegut mai.” Ho deia fa uns anys Quimi Portet i tots plegats li hauríem d'anar donant la raó després de concerts com el de dimecres, després tantes bones cançons en un nou episodi de sinceritat, emoció i voluntat d'un artista segur de si mateix, en ratxa ascendent, ara mateix imparable.

Adrià Puntí havia anunciat algunes sorpreses i va complir amb la seva paraula. Un concert més elèctric i roquer, per començar, i picades d'ullet sentimentals que van entusiasmar el públic. El recital es presentava a l'onzena edició del festival In-Somni amb l'etiqueta Incompletament Puntí a mitjanit, i va servir per certificar que pot amb tot, i més si compta amb una banda tan virtuosa, còmplice i entusiasta com La fellaction on the rocks band gang gang o el que és el mateix, Lluís Costa (guitarra), Pere Martínez (baix) i Dani Pujol (bateria), acompanyats en aquesta ocasió pel violinista eslovac Vladimir Kunca.

Puntí va sortir sol a l'escenari amb una guitarra i una harmònica, com Neil Young. I va tocar Miau i aquell “tinc més vides que un gat” que va aixecar les primeres ovacions del públic. Després d'interpretar-ne dues de noves al piano, i ja amb la banda sobre l'escenari, torn per Mirall capgirat, primera referència a Umpah-Pah, arrossegant la veu, escopint amb ràbia “si em podeu treure un tros d'ànima i no fer-me mal” que va sonar queixós i adolorit, autobiogràfic. Immediatament, mirada de nou al passat amb Subsidi per vell, i temps per avançar-ne tres de noves: la tornada de Prohibit és de traca, Cor emigrant actua perfectament com un homenatge al tango cabareter amb Puntí fent la veu ronca i arenosa de Tom Waits, i La prova del nou ben bé un homenatge a Mike Scott i The Waterboys, amb violí inclòs.

Els decibels van pujar molt amb Jeu, joia roquera que podria definir tota la seva carrera artística, i arribats a aquest punt va acomiadar el concert amb una sorpresa de les grosses, La catximba i els rostolls d'Angelina, himne generacional i una de les grans d'Umpah-Pah, una cançó que no havia tocat en directe potser feia més de quinze anys. El públic va reaccionar emocionat i va ballar i cantar allò tan fenomenal de “no respiris sí, si no és maria”, tot i haver-la adaptat a un filtre més roquer i menys reggae.

Tothom en volia més i va estrenar la tanda de bisos cantant magníficament Ull per ull, i tot seguit va fer corejar al públic la tornada de Sí abans de marxar amb Sota una col, un homenatge a la infantesa. I ja no va tornar més, tot i que no van parar de demanar-li, però potser ja no calia després d'escoltar durant una hora i mitja a un artista en la plenitud i que ara per ara no resisteix cap comparació possible.