Casagemas, l'artista ignorat

Al voltant de Carles Casagemas (Barcelona, 1880 - París, 1901), pintor i poeta, hi ha hagut sempre massa soroll. Un soroll que ha eixordat per complet el seu geni artístic. L'aura morbosa del seu sonat suïcidi, als 21 anys, vinculat a l'impacte sensacionalista d'una probable, tot i que no provada, impotència sexual, ha eclipsat del tot el talent innegable d'un personatge molt culte, burgès i bohemi, essencial en el final de segle barceloní. Una figura excèntrica, emborratxada de romanticisme i simbolisme, filla dels cercles d'Els 4 Gats i que començava a ensumar la flaire de les avantguardes. Desgraciada biografia a part, l'interès per Casagemas s'ha supeditat a la seva condició d'amic íntim de Picasso. Terriblement afectat per la seva tràgica mort –es va disparar un tret a la templa dreta dins d'un cafè del bulevard de Clichy–, l'artista malagueny va evacuar tota la tristesa en unes obres que van inaugurar el seu cadavèric període blau.

Vampiritzat per Picasso, Casagemas ha quedat reduït a poca cosa més que un apèndix seu. I ningú, en més de cent anys, s'ha preocupat de furgar en la seva pròpia personalitat creativa i de tractar-lo amb autonomia. Un llast historiogràfic que ha reparat ara Dolors R. Roig en la seva tesi doctoral. Roig, que va defensar el seu estudi el 3 d'octubre, i pel qual ha obtingut cum laude, ha resseguit la curta, però intensa, trajectòria vital i artística de Casagemas, i ha desafiat misteris i ombres que l'han perseguit sempre. La documentació era tan anorèctica i les falsedats tan abundants que ha hagut de dedicar quatre anys a investigar.

Però els resultats han estat sorprenents. Roig ha elaborat un catàleg raonat que inclou 48 obres, onze de les quals inèdites de soca-rel, és a dir, sense cap referència bibliogràfica ni rastre expositiu. La historiadora les ha localitzat en col·leccions privades, sobretot barcelonines. La gran majoria són peces sobre paper, però també ha descobert dues pintures a l'oli que, per la seva procedència, tenen una significació especial. “Són obres que estan en mans dels descendents de Picasso, i això vol dir que formaven part de la seva col·lecció personal. No és un detall menor: Picasso era un col·leccionista molt selectiu i exquisit, només atresorava allò que realment li interessava i que li podia ser útil per superar-se com a artista”, subratlla Roig, que en el procés de catalogació ha plantat cara als dubtosos i als falsos Casagemas, i també als que s'han pervertit sota una altra signatura. La de Picasso, és clar. L'estudiosa va trobar un dibuix que fa un temps, per vendre'l, es va fer passar per un treball de l'artista malagueny amagant la firma de Casagemas. És un retrat de Germaine Gargallo, la dona de la qual estava mortalment enamorat, i per la qual es va suïcidar. Una musa seductora i enigmàtica que també va ser amant de Picasso i esposa del pintor Ramon Pichot i que, curiosament, aquesta tardor estrena biografia. L'ha escrit Cristina Masanés i tot just l'acaba de publicar l'editorial Llibres del Segle.

Molt d'aquest material inèdit lluirà aviat al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), institució que, per fi, s'ha decidit a organitzar una exposició dedicada a Casagemas. Eduard Vallès, una eminència en Picasso, n'és el comissari i, una altra grata casualitat, ha dut a terme una recerca en paral·lel a la de Roig. De moment, el MNAC manté en secret els continguts de la mostra, que obrirà a finals de mes, tot i que promet sucoses descobertes. Una procedeix directament dels seus propis fons. El museu no s'havia adonat que custodiava una obra de Casagemas, provinent del llegat Pompeu Gener. L'artista va fer un retrat caricaturesc, com a comte duc d'Olivares, de Peius, que és com es coneixia aquest periodista bohemi, personatge central del modernisme. El cas del MNAC podria no ser l'únic. Tot i que es dóna per fet que molta obra ha desaparegut i s'ha destruït, pel poc valor que s'hi donava, Roig intueix que hi podria haver més gent que tingui peces de Casagemas, però que no en sigui conscient.

I no seria estrany que afloressin a partir d'ara a recer d'aquest esclat d'historiadors joves apassionats per l'obra tan desatesa d'un artista que, tot i estar en el seu període formatiu, “ja despuntava”, exclama Roig. Durant la primavera i l'estiu del 1900, va fer tres exposicions, una d'individual, i no van passar inadvertides. S'ha dit sovint que hauria pogut ser un dels grans artistes catalans del segle XX, però per especular-ho calia primer de tot estudiar a fons les seves obres inicials. I això és el que ha fet Roig en la tesi, probable embrió d'una futura gran monografia, en la qual reivindica “l'ús i el domini tècnic d'un artista de traç marcat, agressiu, que pobla les seves obres de personatges pertorbadors”. Un artista visionari que entén l'art com un camí introspectiu i que vomita a la tela els seus dimonis interiors amb molta expressivitat. I que entronca la seva pintura amb la seva literatura –només han sobreviscut dos poemes i un relat en prosa de caire simbolista–, encara més ignorada i tot. “Les seves obres no solament s'inscriuen en les inquietuds dels artistes de la segona generació modernista, sinó que també beuen de les noves maneres de fer provinents de París”, sota l'influx d'artistes com Toulouse-Lautrec, Steinlen i Daumier. Més enllà d'això, però, ningú sap com hauria evolucionat el seu treball.

Sempre es presenta Casagemas com un ésser absolutament dependent de Picasso, per la fascinació que sentia per ell. “Però és que Picasso també admirava Casagemas, i molt; si no, no s'hi hauria apropat. De seguida va veure que era diferent, que era especial”, no es cansa de dir aquesta historiadora de l'art. Eren dos artistes molt joves en construcció que van tractar temes i tècniques similars, que es van influir mútuament i que destacaven igual. Van ser amics inseparables durant gairebé dos anys. Tenien perfils, ambicions i caràcters antagònics, però es complementaven. “Casagemas no passava desapercebut i Picasso tampoc. Picasso va triar Casagemas i Casagemas va triar Picasso com a amic i company de taller. Tots dos desbordaven inquietuds i ganes d'observar i d'assimilar coses, però alhora es van diferenciar molt de manera interna i en la manera d'expressar-ho”, explica Roig.

Junts van fer el seu primer viatge a París la tardor del 1900. Volien menjar-se el món. Un d'ells ho va aconseguir no gaires anys després. L'altre es va engolir a si mateix al cap d'uns mesos. Tot i que l'objectiu prioritari del seu estudi era alliberar Casagemas del groguisme que tant mal li ha fet, Roig no podia defugir de cap de les maneres el seu dramàtic final. Per què es va suïcidar? Més enllà de les seves derives psicològiques, dels seus inferns personals banyats amb absenta i morfina, què el va desencadenar? Roig té una hipòtesi, fins a cert punt nova. Una baralla entre Casagemas i Picasso el Nadal del 1900. Picasso es va endur el seu amic a Màlaga per intentar allunyar-lo dels fantasmes de París. Sobretot, de la seva obsessió per Germaine, que el rebutjava. Se sap per una carta que Casagemas va enviar als germans Reventós que una nit esbojarrada va buscar brega amb un grup d'andalusos, es va burlar d'ells i els va provocar tot proclamant el seu ideari independentista. “Podria ser que Picasso, irat, li confessés que se n'anava al llit amb Germaine.” Només és una suposició, matisa Roig. Però creïble. El que va passar després, el 17 de febrer del 1901 al cafè de l'Hippodrome, no n'és cap, de conjectura. Casagemas va fugir a París sense Picasso, que se'n va anar a Madrid, va reunir en un sopar els seus amics, entre els quals Manolo Hugué i Manuel Pallarès, i la seva estimada, va intentar assassinar-la sense èxit i va cloure la negra vetllada amb un darrer tret que li va esberlar el seu propi cervell.

Casagemas va ser enterrat a Saint-Ouen, un cementiri per a pobres als afores de París, i no pas a Montmartre, una altra de les fal·làcies que corrien i que la investigació de Roig ha desmuntat. Com ella ha comprovat, la tomba encara existeix. Des de fa uns anys, i davant l'amenaça que pogués anar a parar en una fossa comuna, la família Picasso va acceptar fer-se càrrec de les despeses de manteniment.