“Tots els personatges són feina”

Que bé que els agradés! A la gent li agrada l'obra perquè és plena d'amor, i a tothom li agrada trobar aquesta persona que sap que sempre hi és. El que uneix tothom que veu l'espectacle és que tothom se sent estimat.

En realitat jo no hi veig tants colors, damunt de l'escenari! Sobretot hi ha blanc i negre: una noia negra i un repartiment blanc.

La religió pot ser divertida, però realment no es tracta d'una obra que parli de la religió, sinó de la gent que jutja els llibres a partir de les cobertes. El personatge de la cantant Deloris jutja les monges i la mare superiora jutja Deloris, i el que tothom acaba descobrint és que al fons de tot hi ha un ésser humà. L'aspecte religiós hi és però no és central, per tant no crec que pugui ser un problema en cap sentit. Sister act tracta sobre la diversió i l'amor.

La veritat és que no em suposa cap diferència. En aquell cas ho vaig fer com un favor, perquè l'actriu que interpretava la mare superiora es va posar malalta, així que vaig pujar jo a l'escenari i després ho vaig deixar.

Doncs ho vaig fer molt bé! [Riu.] El personatge va ser escrit originàriament per a Zero Mostel. Després va ser interpretat per un parell d'actors més, i als anys noranta l'estava interpretant Nathan Lane, que es va fer popular al cinema gràcies a Una jaula de locas. La seva interpretació era espectacular, però el seu contracte acabava, i aleshores algú va dir: “Us vull proposar una idea molt estranya.” “Com d'estranya?” “Molt, molt estranya: què us sembla si ho fes la Whoopi?” I em van trucar de seguida i ho vaig acceptar tan aviat com m'ho van proposar. Va estar molt bé, algun dia la tornaré a interpretar.

Sí, ho faré!

Vam tenir una relació molt difícil perquè jo no entenia què volia que fes. No em semblava que estigués trobant l'humor adequat, però el que jo no sabia era que ell estava malalt. Si jo ho hagués sabut, probablement ens hauríem barallat menys. Tots dos intentàvem fer la pel·lícula tan bé com fos possible; al final del rodatge ens vam acabar fent amics i tot seguit va morir, la qual cosa va ser terrible. Va ser dur perquè la comèdia és subjectiva, hi ha coses que a tu no et semblen divertides fins que es fan de determinada manera, i no és fàcil posar-se d'acord.

No, no ho penso. Tots els papers són importants, tots m'han donat feina. Però potser la pel·lícula més especial per a mi va ser El rei lleó [on va posar veu a una de les hienes], per una raó: a part d'algun episodi de Barri Sèsam, va ser la meva primera pel·lícula que els nens podien veure. Vaig poder portar-hi la meva néta, que ja té 26 anys, i que em retreia que el meu personatge no es portava gaire bé amb el lleó. Va ser molt divertit.

Sí. Moltes de les meves pel·lícules ho han estat: El color púrpura, Ghost, El rei lleó i, naturalment, Sister act. Només en queden pendents unes quaranta-cinc!

Des que sé que ell ho farà, ja no m'interessa fer-ho. Ell serà el presentador perfecte. El conec des de la seva primera pel·lícula i estic molt contenta amb la seva elecció.

La sèrie m'agradava, però quan jo era petita no hi havia trekkies. La meva mare veia Star Trek amb mi i m'ensenyava la noia negra tan maca que hi apareixia, Nyota, interpretada per Nichelle Nichols. Molts i molts anys més tard, vaig saber que es preparava una nova sèrie de Star Trek i vaig insistir perquè em donessin un paper. Els va sorprendre que m'interessés, però els vaig explicar per què ho volia fer: abans que l'any 1963 arribés Star Trek, en tot el gènere de ciència-ficció no hi havia gent d'una altra raça que no fos la blanca, excepte en les pel·lícules japoneses, perquè les feien allà. Era com si no tinguéssim futur! De sobte, amb Star Trek, Gene Roddenberry ens va donar un paper. I no va ser el paper d'una noia qualsevol sinó d'una molt atractiva. Li vaig explicar a Roddenberry el que aquest personatge va significar per a nens com jo, cosa de la qual ell no era conscient, no en tenia ni idea. I em va donar la feina.