Vestida de màgia

En els seus tres anys de vida, la Giorquestra ha assolit un bon equilibri entre mons aparentment distants, que va quedar molt ben representat en el concert de diumenge a l'Auditori de Girona: l'obra d'un compositor actual com ara Feliu Gasull (Barcelona, 1959), que com bona part de la música simfònica contemporània no té un accés fàcil al gran públic, va trencar totes les barreres i prejudicis gràcies a la preciosa col·laboració de Sílvia Pérez Cruz, que ho canta tot i tot ho canta bé. I a sobre es fa estimar amb la seva naturalitat: quan en els bisos, una espectadora de les últimes files li va demanar que cantés Vestida de nit, l'havanera composta pels seus pares, ella va dubtar uns segons perquè no sabia com improvisar-la amb tota una simfònica al darrere (“És molt rar això!”, anava pensant en veu alta), però finalment amb la complicitat d'un contrabaixista, un violinista i el pianista de l'orquestra, va interpretar una part de la cançó de manera sublim, i el públic li va dedicar dues intenses ovacions, a mitja cançó i al final. “Això és molt fort!”, va dir ella, visiblement emocionada. I tenia tota la raó: el que està passant amb Sílvia Pérez Cruz és molt fort i no hi ha cap altra cantant en aquest país que provoqui tanta unanimitat. És pura màgia.

El concert va començar amb sis de les Canciones españolas antiguas recollides i harmonitzades per Federico García Lorca, entre les quals Los cuatro muleros i Anda, jaleo, que van tornar a sonar en els bisos. La reivindicació que Lorca va fer d'aquest llegat popular connecta molt bé amb les Tonades de Feliu Gasull, una suite sobre cançons camperoles del Països Catalans, a les quals l'orquestra dirigida per Marcel Sabaté va dotar d'una gran força expressiva, amb el contrapunt intimista d'un parell de cançons interpretades només amb la guitarra de Gasull i la veu de Pérez Cruz.

En aquest context, van sonar molt pertinents dues de les Canciones negras de Xavier Montsalvatge, més encara a la sala que porta el nom del compositor gironí. Després de Canción de cuna para dormir a un negrito, es va estrenar la versió de la Nana orquestrada per Marcel Sabaté, per completar el programa tot seguit amb una altra estrena: Quatre cançons compostes per Gasull, combinant textos populars amb altres d'autors com ara Josep Carner i Enric Casasses –l'equilibri, un cop més–, que van culminar enèrgicament amb les percussions marcials de Lo comte Arnau.