Ombres evocades

El vers arriba amb una immediatesa punyent, amb un punt de llum interior i amb una presència d'ombra que perfila els contorns. L'espai esdevé una fotografia interior del poeta. És per això que el poemari del palamosí Jordi Serra i Garrido inclou un seguit de fotografies en blanc i negre. Il·lustren la llum i les ombres evocades als versos. A la primera part del llibre, hi ha un lirisme que es basa en l'anhel d'arribar a l'altra per mitjà de l'amor: “Desig de llum, / fes que em basti el sol / i tu, el sol i tu només.” El desig queda personificat en l'estima cap a l'altra, com a camí vertader de sortida i retrobament amb si mateix. L'estructura del llibre combina els poemes foscos amb els poemes lluminosos. L'ambientació urbana dels poemes més introspectius és enriquida per la platja de Palamós: “A punta de dia, acotxa'm a la sorra / d'una platja encesa / o regala'm blaus aguts de tramuntana / que deslliguin el meu dins d'allò que em fuig.”

En altres poemes es fa un retrat contemporani de la societat malalta que ens envolta: misèria, ignorància, ràbia, són elements que ens porten a la revolta poètica. Al poema Desescriure el poeta diu: “Conscient que aviat les formes / hauran de cedir l'imperi, maldestres / com són, a la ruda expressió de ràbia / que, si no es pot dir amb versos / escandits i rimats amb tota cura, / haurà de ser escopida pel boc gros.” Mitjançant el simbolisme d'un cel en desordre, el jo poètic trobarà l'anarquia dels mots viscuts, somniats amb tot el fervor.

Combina la poesia narrativa amb el sincretisme d'arrel oriental de les instantànies poètiques breus. Serra i Garrido compon tota una sèrie de poemes sota el títol de Dol, d'inspiració oriental però en la forma occidental de poemes breus que no segueixen la forma rígida dels haikus: “Mirar-se en el no-res. / Cerclat d'un fil d'espines, no saber si la runa / del temps farà solatge.”

Hi ha una bella intensitat lírica que no defuig la poesia narrativa, quan el jo poètic vol reflectir la circumstància vital present d'una realitat opressiva. Ens mostra el món social exterior de moltes nits –i dies– amb més ombres que no pas llum. Ens resta però, el desig de més llum del cel, sempre.