Trobo Jaume Marès entretingut a col·locar les darreres targetes a les peces de l'exposició D'àngels i rebels. És una feina delicada i meticulosa, perquè cadascuna de la cinquantena de figures alades –grandària, material i colors diversos– porta un missatge propi. Cada àngel és un àngel amb personalitat i amb un missatge molt clar. «Sempre m'han fascinat aquests éssers i, tot i que sóc hereu d'una educació catòlica, l'única vinculació que hi trobo amb la simbologia cristiana és la de l'àngel de la guarda», em confessa l'artista. Es declara un seguidor incondicional d'aquella figura que àvies i mares han transmès als petits de la família quan es tractava de buscar salvadors a l'arribada de possibles monstres de somni. «Els àngels són bondadosos, generosos, els trobes quan els necessites i t'ajuden a assolir els teus reptes», diu Marès, i hi afegeix: «Sobretot si el teu repte és la rebel·lia contra un món que no et convenç.» Rebel·lia. L'altre costat de la mostra que ahir es va inaugurar en l'espai MiD de Palafolls enmig d'una festa. Però, val la pena rebel·lar-se? Com a resposta l'artista m'assenyala les figures humanes de mig cos col·locades sota els àngels. Són escultures amb un toc d'indisciplina. Algunes es coronen el cap amb una cresta punxeguda i totes, absolutament totes, presenten les ferides de la batalla contra la resignació, contra la muda acceptació de les normes. «El material amb què estan fetes em permet mostrar les esquerdes de la decisió de ser inconformistes», apunta i m'assenyala el fons de la sala. Allà s'hi aixeca un altar molt particular. «He concebut l'espai del MiD com si fos una ermita del Pirineu. Un lloc on la comunió entre allò sobrehumà i allò humà es produeix. Per això els àngels ocupen les parets i als seus peus les imatges femenines demanen, pidolen, l'ajut necessari perquè els rebels puguin continuar aixecant la veu.» L'escenificació dels altars es repeteix en altres indrets. Tots són llocs per pensar. Però els pensaments que provoquen no són sempre els mateixos.

Sortim fora de l'espai, però ens mantenim en la zona d'influència de l'edifici. Allà, al bell mig de la làmina d'aigua del Fòrum Pal·latiolo, s'aixeca un arbre molt particular. Carregat de simbolisme, té el cos de formigó, les branques de ferro i les fulles són àngels. «Cinc-cents àngels treballats a mà. Un a un.» Darrere d'aquest vincle entre natura i art també s'amaga una història. «Algú va llençar al mar el bloc de formigó, que formava part d'un pal de la llum. Quan el vaig trobar a la Tordera l'aigua i la sorra ja havien fet molta feina. Rescatar-lo i acabar de modelar-lo va ser com tancar el cicle», rememora. Marés es mostra agraït amb Palafolls, i sobretot amb el seu alcalde, Valentí Agustí, amb qui l'uneixen un munt de projectes innovadors que s'aixequen arreu del poble: la Porta del Cel, a tocar de la biblioteca, o el banc de pneumàtics, al costat del Palauet, en són alguns exemples. L'artista no sap encara si l'exposició serà l'inici del seu retorn. Es queixa de la feinada que suposa tirar endavant un projecte així. Però té clar que l'esforç ha valgut la pena, en bona part perquè es fa a Palafolls. Tornem a la sala. És l'hora que arriben els petits alumnes de música i dansa. Molts d'ells s'embadaleixen amb les peces. Algú diria que són àngels contemplant-se en un mirall.