Ryuichi Sakamoto és un personatge educat i pacient. Va ser capaç de suportar una dura competència de desenes de gargamelles embussades, diumenge a l'Auditori de Girona. Què hauria passat si s'haguessin engegat, en pocs segons, els timbres de mitja dotzena de mòbils a tot volum?

En la primera part del concert els atacs de tos van ser tremends. La tos s'encomana, perquè, diuen, és d'origen nerviós. Que es quedin a casa, que posin el disc i que estosseguin tant com vulguin. I que no espatllin el concert a un públic capaç de contenir els seus nervis, les seves pors al silenci, a la foscor, als grans esdeveniments...

A Girona convé un concert d'un artista excèntric i torracollons. Per a l'any vinent que els de Temporada Alta portin el pianista nord-americà Keith Jarret. Quan sent un estossec s'atura, convida el malalt a deixar la sala i li botzina. Li recorda que la resta del públic ha anat al concert a sentir el seu piano i no una persona que no pot contenir la tos. Fins que no és fora no reprèn l'actuació. El públic ha de saber que als concerts s'hi entra pixat i estossegat.

El que vam aconseguir percebre de Ryuichi Sakamoto sense interferència de la grip A o dels nervis va ser colossal. Vam percebre tot l'intimisme a plena potència. Un gínjol de la música tranquil·la. Ideal per a títols de crèdit, de principi o de final. Mestre de bandes sonores; és ben seva El Mar Mediterrani, dels Jocs Olímpics de Barcelona.

El públic va reconèixer i agrair les interpretacions emotives dels temes principals de L'últim Emperador, El cel protector, Babel o Merry Christmas Mr. Lawrence.

Al començament no em va fer el pes. Va abusar de la música enllaunada, quasi més potent que el piano; digueu-li MIDI o com vulgueu, però avui en dia hi ha minimalistes que, amb un mòbil, superen els experiments electrònics de Sakamoto. Tanmateix, reconec que va tenir gràcia el fet d'interpretar alguns temes amb dos pianos, l'acústic i un de controlat electrònicament amb què feia duets amb ell mateix i multiplicava el so.

En el dossier de premsa, més que de música, s'insistia en el compromís mediambiental del músic japonès. Per què? Per ser curós amb el medi ambient podria haver estalviat molta electricitat: programar el concert amb llum de dia, amb acústica natural, sense amplificació i altaveus, sense efectes especials, ni dobles pianos ni electrònica, sense projeccions postpsicodèliques. A pèl.

Ja no sé per què el públic demana bisos. Està tot tan preparat. El concert va acabar amb l'anunci subliminar final de circumferències, circumferències, circumferències i circumferències sobreposades. I així, en acabar el concert vaig sortir corrents cap al concessionari d'Audi, patrocinador de la gira de l'entranyable Ryuichi Sakamoto.