Una possible pregunta, o fins podria ser un dubte, que convida a plantejar Los condenados és per què Isaki Lacuesta, fent-se tan present el tema de la memòria històrica i de les fosses comunes al país, s'ha desplaçat a Amèrica del sud per rodar una pel·lícula sobre una excavació que cerca el cadàver d'un desaparegut. Reconeguem, però, la llibertat del cineasta per tractar els temes considerant que, a més, Lacuesta sembla que segueix una inquietud que, en relació amb l'ús de la violència revolucionària i les seves conseqüències perdurables, se li va despertar durant un llarg viatge en autobús per terres sud-americanes en què va sentir múltiples històries on la frontera entre l'heroisme i la traïció sovint es feia confusa i, en tot cas, definitivament fràgil. No és difícil (de fet, potser és massa fàcil) interpretar Los condenados com una revisió cinematogràfica (com també ho són L'estratègia de l'aranya, de Bernardo Bertolucci, i Lone star, de John Sayles) del Tema del traidor y el héroe que, en un conte de dues pàgines memorable, va formular Borges enunciant que «la acción transcurre en un país oprimido y tenaz: Polonia, Irlanda, la República de Venecia, algun estado sudamericano o balcánico...». Tot seguit, per comoditat narrativa, es localitza a Irlanda l'acció que va transcórrer un dia de 1984 en què l'heroi Fergus Kilpatrick, just abans de la revolta que havia premeditat i somiat, va morir assassinat sense que mai no s'hagués identificat el culpable del crim. Això fins que l'hipotètic narrador, un descendent de Kilpatrick, descobreix una veritat amagada que decideix no revelar i que, explicant-la, dóna joc a la ficció borgiana: que l'heroi, al capdavall, era un traïdor que es va redimir amb la seva mort. Diferentment, la mort no redimeix ningú a Los condenados si bé, a través d'un personatge implicat en l'acció, la «veritat» sembla que no es diu, tot formant part d'una estratègia narrativa: s'intueix una actitud moral favorable al coneixement dels fets per poder ser capaç d'afrontar-los.

Lacuesta tampoc no aposta per la «comoditat narrativa» de localitzar els fets en un país sud-americà concret, malgrat que els personatges parlen amb l'accent argentí dels seus actors. Una altra decisió problemàtica: aquesta no-concreció per ampliar l'abast del relat, ¿no tendeix a igualar lluites (o potser se n'hauria de dir fracassos) revolucionàries que van ser diferents, com ara la relació mantinguda amb la violència? Tanmateix, potser un dels valors de Los condenados és que fa preguntes o convida a fer-ne sobre com ficcionalitzar una realitat que invita a una reflexió que no s'acaba: és legítima la violència al servei d'un ideal de justícia? Quin és el pes moral de matar? Aquella lluita, amb els seus sacrificis i amb les seves morts, ¿va servir de res? Quina és la seva herència?

Com una altra variació possible sobre el Tema del traidor y el héroe, sorgeix el personatge de la filla del desaparegut a Los condenados. Si en la narració de Borges, un descendent de l'heroi descobreix la traïció, tan a L'estratègia de l'aranya com a Lone star un fill s'enfronta al mite del pare per afrontar la seva desmitificació. A Los condenados, la filla no desmitifica perquè no ha fet cap mite del pare, que és sobretot una pèrdua incomprensible. En un primer pla fix, de vuit minuts de durada, Barbara Lennie fa sentir les raons del seu personatge, marcat pel dolor de l'abandonament encara que pugui entendre la lluita dels pares. A través del rostre de Lennie, el film de Lacuesta fa sentir la complexitat humana, adquireix una càrrega emotiva i pren volada. La forta presència dels rostres i dels cossos a les seves imatges és un dels aspectes fonamentals d'aquest cineasta que, després d'uns documentals tan tendents a la fabulació com ara Cravan vs Cravan i, encara més, La leyenda del tiempo, s'ha abocat a la ficció sense perdre cap dimensió del real. Mostrant els moviments dels cossos i com aquests es destensen en els moments de suspensió dels treballs d'excavació, Lacuesta revela la seva potència com a cineasta i potser la relació del seu film amb la memòria històrica del país: un dels orígens de Los condenados és la filmació, amb el també cineasta gironí Pere Vilà, dels treballs d'excavació d'una fossa comuna en un camp llaurat a prop de l'Ebre. A Los condenadosm,hi traspassa la calor patida i els dubtes del grup d'estudiants que hi excavaven: què hi fem, aquí? Servirà de res, això?