És dimecres i el Teatre Alegria de Terrassa estrena Petita feina per a pallasso vell, una peça del callat Matei Visniec, aquest romanès exiliat a París que va decidir escriure en francès per oposició a la repressió viscuda al seu país. Kafkià i proper a Ionesco, va seguir la petja de l'absurd donant-li un nou aire. La seva és una escriptura lacònica, concentrada, que perfila les situacions límit d'una condició humana que va a la deriva. En canvi, la direcció que n'ha fet Ramon Simó s'allunya força de la imatge pesant i de la gravetat intel·lectual de Visniec. La posada en escena és un homenatge al solaç que transmeten, gairebé sense adonar-se'n, aquests éssers meravellosos i capaços de pintar somriures més enllà d'una infància qualsevol. Té, a més, el mereixement d'haver aconseguit que no hi hagi un grumoll de patetisme. Reconec en aquests els pallassos més humanitzats que he vist mai: són egoistes, mesquins, risibles, estafadors, burletes i d'una crueltat brutal, però tan afectuosos, alegres i juganers com nens.

L'acció transcorre en un casalot sense finestres. És un diari qui proposa una feina per a un vell clown, l'entrevista serà a les sis de la tarda. Allí es retroben Nicolo, Filippo i Peppino, tres pallassos xarucs que ja estan a les acaballes d'un ofici que no va ni amb rodes; mentre esperen que s'obri la porta, s'esplaien, s'esbatussen i rememoren un temps fet de pols. Però, de cop, el so d'una fanfàrria que passa vora d'ells els desperta els instints de clowns i despleguen la gresca del seu art.

L'escenografia és tan senzilla com bonica, d'una gran eficàcia: dibuixa al sòl un gran cercle de fusta, com si fos la vela d'un circ; al fons, centrada, hi ha una colossal porta tancada i a les vores un parell de bancs amb coixins vermells. L'espectacle sembla basat en la il·lusió fantasiosa d'unes criatures que es resisteixen al temps, amb un revers fosc que apareix amagat sota l'exhibició d'un humor alegre i bromista. Tot i que la primera escena s'allarga potser en excés i el diàleg esmorteït sobre l'hora no rutlla, la resta és una delícia divertida i entranyable. Jordi Martínez és un actor fantàstic, aporta equilibri i du el pes de la funció, les mancances actorals que puguin tenir Monti i Claret Papiol queden eximides quan despleguen l'estupend clown interior. No us perdeu aquesta jovial creació del Centre d'Arts Escèniques de Terrassa i Bitò Produccions de la qual podreu xalar des del 9 de desembre a la Sala Muntaner.