La idea de conjuminar sobre un escenari un savi i un mag és, sobre el paper, atractiva i estimulant. Si el savi és un bon comunicador com ho és Jorge Wagensberg i l'artista té la categoria que té Pep Bou, els ingredients són els ideals per cuinar un bon... seria espectacle, la paraula?

Aquest és el principal problema que presenta Berishit: una proposta interessant i original que, malgrat el bon plantejament, acaba embarrancat a mig camí de la conferència científica amb experiments en viu i de l'escenificació original d'una lliçó científica.

El resultat, doncs, és un bon propòsit, argumentalment pedagògic i visualment molt atractiu, que no arriba a quallar en cap moment, en part perquè actuar sobre un escenari requereix alguna cosa més que ser un bon orador, i en part perquè el ritme de la funció està excessivament condicionat pel comportament d'unes bombolles que en la funció de dijous a La Mercè van girar força l'esquena a un esforçat Pep Bou que, això sí, va salvar amb una simpatia encomanadissa la poca fortuna amb l'aigua i el sabó. Probablement el muntatge acabi funcionant com a una bona eina de divulgació i entreteniment combinats. Ambdós intèrprets acrediten un talent contrastat per separat i, tal com van mostrar dijous, una bona química sobre l'escenari, encara per polir, encara per conjuntar, encara una mica lluny d'aconseguir que, tal com ens va ensenyar Wagensberg, passi com amb les bombolles: si les deixes fer, sempre acaben sent rodones.