Després de la presentació d'Honor de cavalleria i de la seva recepció entusiasta per una part influent de la comunitat cinèfila liderada per la revista francesa Cahiers du cinema, no només va ser a Canes, sinó en el món cinematogràfic català, que va circular aquesta pregunta: «Però, d'on ha sortit aquest Albert Serra?» La resposta podria ser que Serra surt d'ell mateix, que s'ha inventat ell mateix, com se suposa que s'autopareixen els genis. Però el mateix Serra diria que, com a cineasta, surt d'haver llegit molts textos de teòrics i crítics cinematogràfics i d'haver vist els films d'alguns directors –posem-hi que de Rossellini, Pasolini, Straub–, sense que hi mantingui cap actitud reverencial i encara menys mimètica. Es allò que repeteix Pere Portabella per elogiar Serra com a exemple paradigmàtic del que s'ha de fer: «Deixar els mestres enrere i, en tot cas, mirar-los pel clatell». També podria dir-se que Serra, o almenys qui s'ha convertit en un personatge públic reclamat per programes televisius en què tendeix a la performance verbal, surt de la seva admiració per Salvador Dalí. I també de Banyoles, de l'entorn humà i paisatgístic banyolí. Però el cineasta Albert Serra sobretot surt de la seva convicció, de la confiança en ell mateix, de la fe en el propi cinema, d'una intuïció poderosa i d'un sentit estètic que el fan un dels directors més estranys i fascinants del present. Sense complexos, amb una llibertat que frega l'arrogància, ha fet un Quixot, ha imaginat un viatge dels tres reis d'Orient i segur que en deu preparar una altra de grossa.

Entre tots els cineastes que treballen a l'Estat, Isaki Lacuesta és el més prolífic. No ho és tant per l'amplitud de la seva filmografia, ni per la seva capacitat de treball, sinó per haver entès que l'ofici de cineasta no és, en el segle XXI, un treball lligat únicament a les pantalles de les sales cinematogràfiques, sinó un treball obert a altres pantalles establertes en altres espais com ara els museus, les galeries, la televisió i els ordenadors. A nivell canònic, Lacuesta és l'autor de tres llargmetratges estrenats: Cravan versus Cravan (2002), La leyenda del tiempo (2006) i Los condenados (2009), però també d'un altre llargmetratge acabat i pendent d'estrena, No dormir en toda la noche (2009), sobre Ava Gardner, i està rodant un nou llarg a Mali, amb el pintor Miquel Barceló. Aquesta filmografia es complementa amb diversos curtmetratges, treballs per a DVD, videoinstalacions –com ara les de l'exposició Llocs que no existeixen, de la fundació Suñol de Barcelona–, i la magistral correspondència que manté amb la cineasta japonesa Naomi Kawase, In Between Days, que constitueix potser el millor treball fílmic de Lacuesta. Malgrat la proliferació de tendències i estils, darrere la mirada de Lacuesta hi ha sempre una preocupació constant per la mentida i la falsedat. Com trobar l'autenticitat en un món transformat en simulacre? Cravan ja ho anunciava i Los condenados, amb la història de traïcions que amaga, continua donant voltes sobre la mateixa qüestió.

Mai no li ha mancat l'entusiasme, a Edmon Roch, al qual sembla agradar el cine amb una certa tendència al meravellós. El cas és que s'ha implicat en la producció de projectes molt diversos amb entusiasme, que també ha manifestat en parlar dels cineastes amb els quals ha col·laborat. Estudiant brillantíssim d'història de l'art a la Universitat de Barcelona, amb un currículum acadèmic impressionant, va iniciar-se en el món del cinema com a crític i treballant al festival de Sitges. Arran del seu entusiasme per Metropolitan, va contactar amb el seu director, el nord-americà Whit Stillman, que es disposava a rodar un film sobre les seves experiències de joventut a Barcelona que du per títol el nom de la ciutat. Aleshores, a mitjan anys 90, Roch, home simpàtic i optimista, va començar l'activitat com a productor executiu, que, entre altres i sense oblidar la seva participació en l'adaptació d'El perfum, l'ha dut a treballar amb el madrileny Fernando Colomo, l'anglès Peter Greenaway (a Les maletes de Tulse Luper) i el francès Jean-Jacques Annaud, amb el qual va viure l'aventura de Set anys al Tibet. Per dur endavant una producció tan costosa com aquesta última, no només es requereix entusiasme, sinó capacitat organitzativa i perseverança. Tot això també ho deu haver necessitat per fer possible el documental sobre l'espia Garbo, el primer llarg que ha dirigit. Al darrere hi ha el rodatge de diversos curts i els guions del film Tic-Tac, de Rosa Vergés, i del migmetratge documental Awy from the Flock, a propòsit de l'artista Damien Hirst, i també altres projectes que, si no es van concretar, no va ser perquè no hi posés entusiasme.

Durant un temps, Òscar Pérez va acompanyar Sefa Ponsatí en les sessions de cinema per a nens programades per Cinètic. Era la mateixa època, a mitjan anys 90, en què es reunia amb els seus amics gironins per rodar curts amb els quals sentir que era possible fer pel·lícules. Després se'n va anar a Londres a estudiar cinema i va tornar disposat a exercir com un documentalista discret i laboriós capaç de reflectir la societat actual. Una opció que no obre grans portes, però que va trobar el suport de Gran Angular, el programa de La 2 de TVE a Catalunya que, entre altres documentals d'Òscar Pérez, ha emès Xavó-Xaví, sobre una escola a Can Tunis, Al vol, L'últim pagès i Al marge.

Un dia, passejant pel Raval, va fixar-se en la petita botiga d'un sastre pakistanès. No va trigar a entrar-hi amb la seva càmera per rodar-hi El sastre, amb el qual va guanyar l'any 2007 el premi al millor curt a l'IDFA, festival celebrat a Amsterdam que potser és el més reconegut entre els dedicats al documental. Així és que tenim entre nosaltres un gran documentalista amagat darrere la seva discreció i la humilitat amb què assumeix el seu treball.

Joaquim Jordà va conèixer Pere Vilà en un curs de guió cinematogràfic i poc temps després de parlar amb ell no va dubtar a dir públicament que era el millor narrador que mai havia conegut. A diferència d'altres cineastes que s'han vinculat a algunes escoles o centres, l'únic mestre de Pere Vilà ha estat Joaquim Jordà i com a company de viatge, Isaki Lacuesta, amb qui ha codirigit Soldats anònims (2008). La mirada que Pere Vilà sol establir en els seus treballs té sempre alguna cosa d'autobiogràfic. La mort de la seva àvia, víctima de l'Alzheimer, va donar pas al curt Els peixos del riu Leteu (2004) o la seva incerta experiència de joventut amb la universitat i amb l'edat adulta acaba reflectint-se en el personatge masculí de Pas a nivell (2006), llargmetratge rodat amb un pressupost molt baix que li va permetre començar a poder mostrar la seva obra per un circuit internacional de festivals entre els quals destaquen el festival de Rotterdam o el BAFICI de Buenos Aires. En el seu nou projecte, La lapidació de Sant Esteve, abandona el to biogràfic per explicar la història d'un estranger que se sent sol i abandonat enmig de la societat de l'opulència. La pel·lícula, en francès, la vol començar a rodar a la primavera i té com a actor principal Lou Castel, actor que ha treballat amb Marco Bellocchio, Rainer W. Fassbinder, Philippe Garrel, Olivier Assayas i Nicholas Klotz.