Limbus es l'espectacle amb què l'actor i director Leandre Ribera pretén reorientar cap al nord les últimes edicions del Circ Popular de Nou Barris. Tot i que l'èxit està assegurat en la seva temporada nadalenca a l'Ateneu, les darreres edicions del circ d'hivern no han convençut els programadors per traçar una àmplia gira. Leandre parteix de la memòria del circ clàssic per bastir el seu espectacle. No és que reivindiqui la fórmula clàssica del «més difícil encara». Ell recorre a la memòria, un univers comú de molta gent i l'identifica amb els llimbs, un espai fora de quadre, des d'on es poden teixir altres xarxes per a la sensibilitat.

Per a la nova producció, que també hi actuarà, disposa dels seus dos antics companys de La Tal: Jordi Magdaleno i Enric Casso. El mèrit de la seva proposta és, tal com explica en una entrevista a la revista de l'Ateneu, els trapezistes, els pallassos i els acròbates fan la seva feina i no es cau en l'obsessió de fondre disciplines fins al punt de confondre rols. A Limbus, el pallasso es troba als llimbs perquè està caducat, passat de moda. Ha desaparegut de l'escena actual. El trapezista, en canvi, es troba empresonat en aquest espai després de tenir un accident per una falta de concentració. Als llimbs respira la perfecció; no té present l'error que l'ha dut a la mort. La poesia i la sensibilitat s'enforteixen en una escena sense paraules: «M'explico millor sense paraules», assevera Leandre.

El gran esclat del circ d'hivern arrenca amb Circus Klézmer. Aquest títol, després de la temporada a Nou Barris en va lligar tres més (2005, 2006 i 2007) fins arribar a les 150 funcions. El 2005 va coincidir un altre treball de referència. L'obra codirigida entre Lenadre i Tere Celis va ser el premi nacional de Circ del 2006. Aquella mateixa temporada va fer 13 funcions. També va tenir molt bona resposta El circ de Sara. Es van programar durant tres anys més amb 41 funcions. Desgraciadament, la proposta més teatral, Click, dirigida per Hansel Cereza, no va aconseguir cap actuació. Pel que fa a la intenció del circ musical, Oniricus, plantejat per Brian Mongard, avui només té cinc funcions confirmades.

Leandre és un creador molt reclamat com a inspirador de nous treballs per a companyies internacionals de tot tipus de disciplines. És un habitual, per exemple, en les propostes més màgiques a la fira de teatre al carrer de Tàrrega. El seu món creatiu captiva.

Segona sessió d'Albert Pla a la Rambla en tres mesos. El mes de setembre passat, el controvertit cantant va traslladar el seu xou a l'entrada del Poliorama. Va traslladar una àmplia butaca (el seu hàbitat natural a escena) per situar-se entre el bé (una estàtua que representa un àngel daurat) i el mal (un afamat vampir). En aquella ocasió presentava la seva setmana de concerts al Poliorama. El passeig de la setmana passada, transformat en un actiu saltimbanqui que alterna els salts al llit amb la seva dèria de rascar una guitarra muda, va ser per donar a conèixer el projecte multidisciplinari Llits. Pla, evidentment, deixarà les seves butaques d'àmplies orelles i el seu personatge provocativament depravat per bastir un saltimbanqui a l'hora de fer l'últim salt. Era l'eslògan del cantant en la presentació: «Jo salto.» Amb la lletra ben apresa, no es va deixar arrencar més explicacions.

Albert Pla ja havia experimentat amb el teatre. Ai, les hemeroteques: el 1996, el cantant interpretava un personatge inspirat en el protagonista de La matanza de Texas a Caracuero. L'acció també li va exigir un treball físic considerable: passejar amb una sorollosa serra mecànica amenaçant l'audiència. Ara Pla cobra un aire més naïf, de malson. De desig inabastable. Pla canta música de Llach. I salta, sí, ja ho diu. Que se sàpiga, no recupera cap tema de la cançó de bressol, Anem al llit?