Hi ha dos tipus de documentals: els que tenen una gran història i els que no tenen cap història però són capaços de construir-ne una. No hi ha cap dubte que Garbo, l'espia, d'Edmon Roch, forma part del primer grup, però té l'encert que no s'ha conformat a exhibir la bona història, ja que també ha estat capaç de construir-la, de donar forma a un relat d'una gran complexitat que ha transformat el documental en un possible esbós d'una gran ficció. El punt de partida iconogràfic de Garbo, l'espia és la inexistència d'imatges documentals. El protagonista, Joan Pujol Garcia, va ser un personatge tan escàpol, que de la seva joventut gairebé no es conserven fotografies, i de la seva vellesa es tenen imatges televisives de quan va ser rehabilitat –o més ben dit, ressuscitat–. Edmon Roch parteix de l'absència de documents per tal de crear un producte en què el relat s'estableix a partir d'una curiosa barreja entre el discurs oral d'uns experts, els quals van des del periodista Xavier Vinader fins al novel·lista especialista en qüestions de serveis secrets Nigel West. El relat avança amb una gran fluïdesa, fent que les declaracions enllacin amb comoditat. Aquest fet ens permet descobrir que Joan Pujol era un doble espia que va fer creure als nazis que tenia 27 espies al seu servei, quan tots ells no eren cap altre que ell mateix. Pujol va enganyar el mateix Hitler afirmant que el desembarcament de Normandia era una operació de distracció i que el veritable desembarcament dels aliats havia de ser al pas de Calais.

El relat oral dóna pistes i verifica la veritat de tot allò que s'explica. El seu contrapunt és un muntatge en què les imatges no remeten a la veritat sinó a la ficció. Edmon Roch construeix tota la pel·lícula a partir d'extractes de clàssics de Hollywood, posant en relació la Mata Hari,de Clarence Brown, amb Nuestro hombre en La Habana, de Carol Reed, o la imatge de Peter Lorre transformat en Mr. Moto amb la de George C. Scott fent de general Patton. El joc amb el muntatge d'imatges, fet a partir de models d'una clara ascendència anglosaxona, té una gran agilitat. En algun moment funciona com a contrapunt irònic del relat que s'explica, i en d'altres no fa més que certificar que allò que no és ficció –la vida de Joan Pujol– és més novel·lesc que la majoria de les pel·lícules d'espies que Hollywood va rodar als anys quaranta. Les imatges d'arxiu conviuen, però, amb imatges animades i altres construccions de caràcter publicitari, que han estat transformades com si fossin veritables documents de l'època. La veritat i la mentida, el document i la ficció, el discurs històric i el discurs novel·lesc conviuen en un còctel lúcid, elegant i brillant. Al final, però, qui triomfa no és cap altre que Joan Pujol, que a més de demostrar que, juntament amb Enric Marco, ha estat un dels millors actors que ha donat Catalunya, també ens demostra que de vegades la realitat pot transformar-se i esdevenir increïble, senzillament bigger than life.