Una ullada al públic que s'aplegava dimarts al vespre a la sala Luz de Gas de Barcelona, barreja de periodistes i d'empresaris, definia el perfil i la trajectòria del protagonista de la vetllada. I també de la seva generació, compartida amb molts dels assistents. I també del llibre que s'hi presentava. El periodista Toni Rodríguez Pujol, nascut a Barcelona el 1946, hi presentava en societat la seva primera novel·la, Quatre carpetes de Barcelona, publicada per Leqtor Universal, que per primer cop edita el llibre en paper i en digital alhora. «Estic molt content per haver guanyat aquest premi», deia, entre sorneguer i afectuós, Toni Rodríguez Pujol, agraint la patxoca que feia la sala per una festa carregada de retrobaments i reivindicació generacionals. Entre els assistents, hi havia els periodistes Antonio Franco i Xavier Batalla, els empresaris Antoni Negre (expresident de la Cambra de Comerç), Ricard Pagès (director de Caixa Penedès) i diversos exdirectius del FC Barcelona, per dir-ne només alguns.

Entre els anys setanta i vuitanta Rodríguez Pujol va treballar en la major part dels diaris de Barcelona, i ara és soci director d'Intermèdia GdC, l'agència de comunicació que va fundar el 1990. El seu debut literari és «una novel·la autobiogràfica de ficció», tal com la va batejar. La novel·la conté un doble relat: la vida d'un periodista de 30 anys, bohemi i indisciplinat, que treballa en unes condicions precàries, i la d'un altre periodista, d'uns seixanta anys, que els factòtums del país volen promoure per a la candidatura del premi Nobel. L'escriptor jove ha de fer la biografia laudatòria de l'hipotètic premi Nobel.

A l'inici «és més una biografia, no només pròpia, sinó també generacional», i després el relat «agafa una pintura més de ficció», explicava l'autor. En la presentació, l'apadrinaven el periodista Màrius Carol i l'empresari Ferran Soriano, president de Spanair i exvicepresident del Barça (Rodríguez Pujol va portar la campanya de comunicació de les dues candidatures de Laporta), dos amics que relliguen les seves dues etapes professionals. Amb el primer, es van conèixer a El Correo Catalán, «quan ens crèiem veritables conspiradors per la democràcia», apuntava Carol, que veu el llibre com «un homenatge al periodisme de la transició». «La novel·la està ben construïda, el llenguatge és directe i acurat, s'hi pot reconèixer tota una generació, amb un exercici de nostàlgia sense mal rotllo», hi afegia. Soriano, que es deia «desvirgat en el sentit periodístic pel Toni» (d'aprendre a llegir els diaris), entroncava aquesta idea: «amb aquest llibre es pot entendre una mica més la Barcelona i el periodisme» de la transició.