Més o menys tothom considera Quim Monzó un columnista de referència, observador perspicaç de la quotidianitat; també com l'autor de novel·les que ja formen part de l'imaginari col·lectiu, com ara El perquè de tot plegat; és el personatge que es va fer popular al programa Persones humanes, quan Miquel Calçada era en Mikimoto; o l'intel·lectual lúcid que va enlluernar amb el seu discurs a la Fira de Frankfurt del 2007. Hi ha però, un altre Monzó: d'orígens familiars modestos, la seva època underground, el periodista que viatja a la guerra del Vietnam, el seu compromís polític...

L'exposició que s'acaba d'inaugurar a l'Arts Santa Monica (la Rambla 7, a Barcelona) és, amb tota seguretat, la versió integral més completa que s'ha ofert fins ara de l'autor. Julià Guillamon, gran coneixedor de l'obra de Monzó, ha estat el comissari de la mostra, en la qual es barregen fotografies i materials múltiples sobre la vida, l'obra i l'univers de l'autor. «Quan em van proposar el projecte, em van dir que jo no hauria de fer res, però els últims sis mesos han estat una intromissió constant d'un individu en la meva intimitat», es queixa, irònicament, l'escriptor. Julià Guillamon, que ha publicat conjuntament el llibre catàleg Monzó. Com triomfar a la vida, ha pentinat fins a l'últim detall i ho ha plasmat en una exposició en què han col·laborat artistes com ara Perico Pastor, Carlos Pazos, Robert Llimós i el fotògraf Pedro Madueño. «Ha estat un exercici de fabulació al voltant de l'imaginari de l'escriptor», resumeix el comissari. «La seva literatura és com un sismògraf de la realitat quotidiana del país», opina Guillamon, que creu que l'exposició treu a la llum novetats i temes que es poden desenvolupar en altres projectes.

En el primer tram del muntatge, el visitant trobarà una aproximació cronològica: la contracultura, els anys vuitanta, i el món després del 1992. És el primer Monzó que navega entre el disseny, la literatura experimental, el periodisme de denúncia (amb viatges a Vietnam, Tanzània i Irlanda del Nord), l'humorisme polític i els guions de cinema. Un Monzó que batalla en una Barcelona que passa «de les grans esperances col·lectives al desengany prematur». El viatge pels anys vuitanta desemboca en el Monzó més madur, que fa una anàlisi molt crítica del món en els seus contes i es comença a publicar en diferents llengües.

La vessant purament temàtica és un gran espai circular amb diferents compartiments, cadascun dels quals ofereix un tast de les qüestions que han marcat la seva trajectòria: el sexe, la política, l'ordre, la malaltia, la repetició, la família, la veritat l'absurd, l'amor i la informació. S'hi pot trobar des d'un àlbum i una vitrina amb objectes familiars, fins a escenes de films pornogràfics relacionats amb la novel·la La magnitud de la tragèdia (1989), o un quadre que parodia la buidor dels discursos polítics.

No és la primera vegada que es dedica una exposició a un escriptor. Arts Santa Mònica i la Institució de les Lletres Catalanes recuperen el que ja s'havia fet al KRTU amb J. V. Foix, Perucho, Palau i Fabre o Brossa. L'any que ve l'homenatge es farà a Joan Salvat-Papasseit.