Han Nefkens ha decidit obrir una seu de la seva fundació a Barcelona (en té a Holanda i a Tailàndia), i la seva primera aventura amb els artistes catalans s'ha traduït en una exposició, «Mirant des de fora», que es pot veure en una desena de museus i centres d'art. Els beneficis es destinen a la unitat del VIH de l'hospital Can Ruti de Badalona.
Quan va saber que era seropositiu?
–«El 17 de novembre de l'any 1987; et puc dir fins i tot l'hora: a un quart de vuit del vespre. Jo llavors vivia a Mèxic. Arrossegava una grip des de feia temps, però estava convençut que tenia a veure amb la contaminació de l'aire, que a Mèxic és terrible. Em van dir que em farien diverses proves de sang, també la del VIH. Vaig pensar: ‘Quin tòpic, com que sóc gai ja es pensen que tinc el VIH.' Em vaig fer la prova només per clavar-los per la cara que jo no era seropositiu.»
–Però ho era.
–«Vaig anar a recollir els resultats en un laboratori privat. Em van donar un sobre a la recepció. Enmig del carrer el vaig obrir: ‘Positiu.' A veure, a veure, ‘positiu' què vol dir? Vol dir que és un resultat positiu, bo, o que és negatiu, dolent?! És que no sabia res de res! Vaig tornar a entrar al laboratori, volia parlar-ne amb un metge. ‘No hi ha ningú, ara', em van dir. Vaig insistir-hi. Finalment, vaig poder parlar amb el director del laboratori. I em va dir: ‘No et preocupis, segurament és un positiu fals. Vés als Estats Units i torna't a fer la prova.»
–I no era cap positiu fals.
–«Estava confús. Me'n vaig anar als Estats Units, i la prova va tornar a donar positiu. Encara no m'ho podia creure. Vaig necessitar mesos per assumir-ho. Em van mirar les cèl·lules T4: tenia les defenses molt i molt baixes. Vaig deixar Mèxic, em vaig instal·lar als Estats Units i vaig començar a medicar-me. Tenia 33 anys. Em va canviar radicalment la vida.»
–En què va trobar un fil per on estirar l'esperança de viure?
–«En l'escriptura. Vaig començar a escriure la meva experiència personal transformada de manera que fos interessant per a altres persones. La meva literatura és autobiogràfica i poètica.»
–I l'art, quan va entrar en la seva vida?
–«Quan et diuen que ets seropositiu, aprens una lliçó fonamental: has de viure el moment al màxim. I justament la grandesa de l'art és que capta el moment. L'art va entrar a la meva vida fa deu anys, quan vaig veure una exposició de Pipilotti Rist a París. Va ser una experiència brutal... Em vaig adonar del poder de l'art, de la força transformadora de l'art. Vaig sortir de l'exposició i em vaig dir a mi mateix: vull participar en això, vull que altres persones visquin l'experiència que jo he viscut. No m'interessava comprar i posseir art, sinó compartir-lo.»
–Pipilotti Rist va visitar fa poc Barcelona per recollir-hi el premi Joan Miró.
–«Quan va venir, vaig dinar amb ella i li vaig explicar el projecte que estem fent a La Mina. Li va interessar molt, i aquell mateix dia va visitar el barri. Ella és l'origen de tota aquesta història!»
–Què el va portar a Barcelona?
–«Durant aquests vint-i-dos anys, el meu estat de salut ha tingut molts alts i baixos. Per la infecció mateixa i per les medecines, que són molt fortes i tenen molts efectes secundaris: cansament, mal de cap, nàusees... i més. Fa un parell d'anys em trobava força malament. Passava temporades a Barcelona, i el meu metge d'Holanda em va posar en contacte amb el doctor Bonaventura Clotet. Em va cridar l'atenció que Catalunya, en matèria de sida, està molt i molt avançada. Moltes vegades trobes les medecines d'avantguarda aquí abans que a Holanda. I això és gràcies al doctor Clotet, un investigador nat. És el meu àngel de la guarda. No m'havia trobat mai tan bé com ara!»
–I continuem esperant la vacuna.
–«Fa vint anys que diuen que d'aquí a deu anys... Jo crec que encara falta temps.»
–D'aquí el sentit de la Fundació Art Aids.
–«Sí, diem al món que el VIH encara existeix i que la prevenció continua sent, ara per ara, el més eficaç. I que és una vergonya que hi hagi milions de persones infectades que no reben cap tractament. El més fàcil és tancar els ulls davant d'aquesta macabra realitat, però jo, que sóc conscient que sóc un privilegiat, ni vull ni puc fer-ho.»
–Quan tanqui l'exposició Mirant des de fora, la fundació haurà acabat la seva aventura a Barcelona?
–«No i no! Tinc més projectes pensats per a aquesta ciutat que em meravella tant. Més endavant en farem un de molt important, també amb la implicació d'artistes d'aquí, però de moment no te'n puc dir res. Serà una sorpresa.»
Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.