Julio Manrique ja és un respectat actor que alterna aquesta tasca amb la de direcció. Les seves tres primeres peces han funcionat: Els boscos (Sala Beckett, 2007), La forma de les coses (Espai Lliure, 2008) i Product (Sala Beckett, 2009) han deixat bon gust. Com a intèrpret de raça que és, posa l'atenció en la direcció d'actors. Tot flueix sense estridència a favor del que diuen els actors, a favor del text. La seva mirada sobre el guió és molt fidel. No té gaire necessitat d'aproximar-ho a l'actualitat ja que, fins ara, s'ha atrevit amb autors contemporanis: els americans David Mamet i Neil Labute i el britànic Mark Ravenhill. Tampoc no s'ha preocupat d'aproximar aquests personatges de western de segona (com els d'American Buffalo) o de guionistes de sèrie B (a Product) o, fins i tot, d'esnobs artistes americans que envegen la història i l'art d'Europa (a La forma de les coses). La seva convenció funciona nítidament: tot i ser paratges distants, a escena (amb el recurs de tenir el públic a tocar) involucren els espectadors, que riuen del patetisme dels personatges i que, alhora, es deixen embriagar pel trhiller, pel misteri, per la sorpresa, pel joc dramatúrgic, que ha previst l'autor.

Manrique tria amics per confeccionar el repartiment. Són companys de produccions anteriors, que coneixen la seva entrega. L'actor, que ha fet el salt a director, tria les obres que li agradaria representar. No s'hi inclou però hi ha moments en què es coneix el to informal de Manrique en Marc Rodríguez (Teach). L'obra, que circula molt àgil en una botiga d'antiguitats embotida (que acabarà desordenada fins al punt que es fa impracticable), destapa un nou registre d'Iban Benet (Don), un ianqui que menja xiclet i signa sentències paternalistes, i que s'anirà descobrint com un ignorant més. Pel que fa al treball de Pol López (Bob), passa de la ingenuïtat a voler aprofitar una oportunitat per acabar sent una víctima de la desconfiança. La seva mirada, sempre escapant-se dels ulls dels altres personatges, amaga bona part de la trama. La transparència amb què Manrique presenta les seves direccions ha enganxat un bon grapat de públic, fins al punt de prorrogar al Club Capitol La forma de les coses. Ara el seu repte, si és que vol ampliar expectatives, és fer una direcció per a gran format. Juga a favor del text, però gràcies a la potència de la interpretació la peça no corre plana. No necessita gran maquinària per atrapar. Aquest és el seu mèrit.