Probablement és un dels millors escultors catalans i probablement seria considerat un dels grans de l'escultura contemporània si hagués nascut en un país amb més sensibilitat per la creació artística, i sobretot per l'escultura. Però malgrat tot, Gabriel (Badalona, 1954) ha anat fent camí amb una obra que invoca l'imaginari de l'escultura clàssica però que, com diu Rafael Argullol, assumeix que està condemnada a la imperfecció pel mateix fluir de la vida humana. L'escultura de Gabriel bascula obstinadament entre passat i present a la recerca de la seva pròpia perpetuïtat. «L'obra d'art no pertany al nostre temps; l'obra d'art s'adreça a un altre temps», emfasitza Gabriel. Per a la conquesta de la perdurabilitat de l'obra d'art –tan enemiga d'un altre corrent artístic lliurat a la fugacitat i la caducitat–, Gabriel utilitza només materials nobles perquè són els que envelleixen bé.

L'escultor badaloní exposa fins al 20 de març una quinzena d'obres, la majoria de factura ben recent, a l'Espai Volart de la Fundació Vila Casas, institució que, a diferència d'altres, sí que té una gran consideració pel seu art. En la col·lecció d'Antoni Vila Casas, Gabriel hi és present amb set obres, dues de les quals s'han incorporat justament fa poc i ara llueixen en la mostra de Volart, que es titula Plectopos.

Gabriel esculpeix amb la mateixa sòlida convicció de Miquel Àngel, segons el qual les obres ja existien dins el marbre. O, com deia Oteiza, les obres ja hi eren abans, el que passa és que ningú no les veia.

En l'obra de Gabriel hi plana una estimació profunda pel món antic. Les escultures clamen per una resurrecció de l'imaginari del passat. «L'art contemporani només pot continuar renovant els arquetips si reprèn la vivència de l'imaginari del panteó simbòlic del passat», subratlla Gabriel. Ell, assegura, hi deixa la pell per pujar dalt del pedestal de coneixement, i d'aquí ve que el procés creatiu pot allargar-se dies, setmanes i mesos. «En l'art hi has de deixar la pell i l'ànima. Una obra és una congestió de força i d'esforç», proclama. I bé que és la pell un element importantíssim en les seves escultures: només cal veure les masses de fusta recobertes amb centenars, o milers, de claus, buscant l'efecte d'unes escames. Sempre hi ha una forta aura orgànica en l'escultura de Gabriel. I sempre és inquietant.

A l'Espai Volart 2, també s'ha inaugurat recentment una nova exposició, oberta fins al 20 de març, dedicada al pintor abstracte Joaquim Chancho (Riudoms, 1943), que ha recuperat el seu treball seqüencial de ziga-zaga dels anys setanta. També ha creat un dibuix en una de les parets, que té un destí efímer.