En els anys setanta, quan es va estrenar El cazador, de Michael Cimino, alguns sectors de la crítica la van qualificar de feixista perquè parlava d'un tema tan cruel com el de l'addicció que generava la guerra. Davant dels discursos pacifistes més edulcorats sobre el Vietnam, Cimino va atrevir-se a parlar de la guerra com a espai de bogeria, degradació, però també com un lloc on la guerra generava el desig de posar la vida en joc. Davant del sorprenent final d'En tierra hostil, més d'un espectador podria qualificar la pel·lícula de Kathryn Bigelow d'obra poc compromesa i, fins i tot, d'exaltació de l'exèrcit americà. Una lectura d'aquesta mena seria primària, tant com la que en el seu moment va qualificar El cazador de pel·lícula feixista. Bigelow du a terme a En tierra hostil una apassionant revisió del problema que Cimino estructurava al voltant del joc de la ruleta russa en els espais de joc més depravats de Hanoi. En la pel·lícula de Cimino, el personatge de Christopher Walken era incapaç de deixar el joc perquè el sentiment de posar la vida en risc es convertia en una forma de drogoaddicció generada per la guerra. Ara, a nla pel·lícula de Bigelow la qüestió de fons que es proposa és la de veure si el protagonista, un notable Jeremy Renner, és capaç de sobreviure, acceptar la vida plàcida de la família o si, en canvi, la guerra l'ha deshumanitzat tant que només és capaç de jugar amb la seva vida, amb la mateixa intensitat que els jugadors de pòquer juguen amb les seves fortunes. La manera com Bigelow planteja el tema és apassionant. En tierra hostil esclata com el revers de Redacted de Brian De Palma, però els resultats són tant o més innovadors que la valenta pel·lícula que el director de Carrie va fer sobre l'Iraq.

Tota l'acció d'En tierra hostil gira al voltant dels sistemes de detecció i desactivació de bombes que porta a terme un artificier de l'exèrcit americà destinat a l'Iraq. L'individu ha de trobar bombes amagades sota els cotxes, desactivar els seus dispositius i impedir un suposat atemptat terrorista. Cada cop que és cridat per dur a terme el seu treball no fa res més que apostar blanc o negre amb la seva pròpia mort. La intensitat que pren la pel·lícula no ve donada per la força psicològica del personatge, que en cap moment és dibuixat com un ésser torturat, sinó per la manera com la pel·lícula posa en escena el pas del temps. Bigelow no juga amb el temps de l'acció, sinó amb el temps de la tensió. Cada seqüència funciona com un veritable tour de force, en què el temps es dilata passant del no-res a l'espera i de l'espera a una gran tensió. El relat no té una forma tancada, sinó que no para de respirar i funcionar com un seguit de proves, com si ens trobéssim davant d'un apassionant videojoc sobre la guerra, en què se'ns convidés a jugar a un joc pervers. L'espectador no para d'estar sotmès a un curiós suspens, de l'interior del qual sorgeix alguna cosa especial. Un sentiment de veritable mestria, una manera lúcida de veure o entendre que l'atzar i la guerra tenen molt a veure.