Les cinc de la tarda de dilluns. És hora de començar sessió als cines, però avui molts empresaris s'han inclinat pel locaut. Em reuneixo amb Eduard Voltas, secretari de Cultura del departament del conseller Tresserras i l'home que més directament ha portat la redacció de la nova llei del cine i les negociacions amb les majors i els exhibidors perquè la compleixin. Ens trobem a l'hotel Barceló de la rambla del Raval, a tocar del lloc on una brigada de paletes està aixecant la nova seu de la Filmoteca de Catalunya.

Caram amb els exhibidors, dic a Voltas. No projecten gairebé cap pel·lícula en català –al meu poble, ni una en dotze anys– i organitzen un tancament per poder-ho continuar fent. Com a client que els he donat molts diners a guanyar, em sento ofès. «N'hi ha per estar-ho, però se'ls ha de comprendre. Tenen por. No por de perdre espectadors, que és el que diuen i que tenim dades que no seria cert, sinó por que les majors, les distribuïdores, es posin tan d'esquena a la llei que puguin fer boicot i deixin de subministrar-los pel·lícules.» Una por justificada, doncs. «Estem negociant amb les majors. Ho fem des del 2006. Llavors quan els vam presentar l'esborrany de la llei van dir absolutament que no. Si a hores d'ara encara seguim parlant i vénen els seus representants a Espanya des de Madrid per fer-ho, és que alguna voluntat d'entesa hi ha.» Sembla que la preocupació de les majors, les productores amb domicili social a Hollywood, és que Catalunya estableixi un precedent i hagin de doblar a molts altres idiomes de pobles sense estat. «És que el precedent ja existeix. Quebec no és un estat i bé doblen les pel·lícules al francès del Quebec, que és diferents del de França. Quan fem observar a les majors que doblen o subtitulen al lituà, un idioma parlat només per 450.000 persones, ens diuen que Lituània és diferent perquè es tracta d'un estat. O sigui que no parlem de negoci sinó de política, els contestem. Llavors callen perquè sempre es volen presentar com a empresaris i homes de negocis, sense vinculacions polítiques.»

Si la llei del cine, que no fa més que desenvolupar en l'aspecte idiomàtic la vigent llei de normalització lingüística (una llei que ha passat tots els controls constitucionals) s'acaba aprovant és molt difícil, segons Voltas, que les majors es posin en evidència desobeint-la i no servint productes a Catalunya, que és el que els exhibidors temen. No voldran passar per uns ianquis que abusen d'un petit poble de la vella Europa ni es voldran enfrontar amb els recursos judicials que la Generalitat els instruirà per atemptat contra la lliure competència, etc. A més a més: TV3, a través de la FORTA (l'ens que agrupa les televisions autonòmiques) és un gran client de les majors. Si fessin alguna mena de boicot, evidentment la televisió pública catalana deixaria de ser-ne. «En Pujals (el conseller de CiU que va fracassar en les negociacions amb les majors) estava sol. Ara el país ha canviat. Tenim molta gent al darrere que reclama cine en català i que s'ha indignat amb el locaut d'avui.»

Voltas afegeix que el compliment de la llei reportarà avantatges a les majors i als exhibidors. «La llei preveu ajuts del govern per digitalitzar les sales, per doblar les pel·lícules, per fer campanyes perquè la gent vagi al cine i també perquè en cas de lucre cessant –vull dir que efectivament perdessin diners amb les pel·lícules en català–, se'ls pugui cobrir l'import de la pèrdua, com si fos una assegurança.»

Voltas és un home convincent. Al periodista el té al pot. Ara veurem les majors i els exhibidors que avui han tancat.