L'any passat, els museus catalans van anar molt justos de diners, fins al punt que van haver de fer autèntiques filigranes per tirar endavant les seves programacions. Al MNAC també va ser així, però es va anar més enllà instaurant una rigorosa política d'estalvi. I així és com, fent un raconet cada mes, a finals d'any els responsables del museu es van trobar que a la caixa hi havia 300.000 euros. No hi havia dubtes de per què serien els diners: per comprar un bon Fortuny. No un Fortuny qualsevol sinó un Fortuny que al MNAC tenien ben clissat a la galeria Oriol de Barcelona: Carmen Bastián, un oli que Fortuny va crear el 1870 quan vivia a Granada. Una pintura absolutament atípica en la producció de l'artista, i també en la dels creadors espanyols coetanis, sobretot pel seu potent contingut eròtic.

«El MNAC és el museu que té els millors quadres del món de Fortuny. I la seva obligació és continuar ocupant aquesta posició de lideratge», va incidir ahir el president del museu, Narcís Serra. El MNAC atresora 26 pintures (ara ja en són 27), 2.170 dibuixos i 170 gravats de l'artista. No el supera cap altre museu ni en quantitat ni en qualitat.

Marià Fortuny i Marsal (Reus, 1838-Roma, 1874) va ser la figura més important de la pintura catalana i espanyola del segle XIX després de Goya. Pintor de gran fama a Europa, la seva gran sort va ser treballar per al prestigiós marxant parisenc Adolphe Goupil. «Va ser la seva sort i qui sap si també la seva desgràcia», matisa la subdirectora del MNAC, Cristina Mendoza. Gràcies a Goupil, Fortuny va fer fortuna i va assolir la glòria internacional, però també per culpa del seu marxant francès es va veure obligat a fer obres subjectes al mercat que li van empresonar la llibertat artística.

És en aquest punt on rau el valor afegit de la pintura que acaba de comprar ara el MNAC, i que connecta amb una altra obra del seu ric fons, Paisatge de Granada. Com explica Cristina Mendoza, Carmen Bastián és un exemple de pintura de factura alliberada, més moderna i expressiva, oposada a la pintura minuciosa i preciosista que tant caracteritza les obres més conegudes de Fortuny. És una pintura inacabada, tot i que això no és ben bé una particularitat perquè Fortuny en va deixar moltes a mig fer, sense anar més lluny La batalla de Tetuán. L'artista va reaprofitar la tela, ja que es pot apreciar sota la pintura el perfil d'una dona una mica inclinada amb un nen petit.

Fortuny va crear aquesta obra a Granada, on va residir del 1870 al 1872, serè i tranquil, allunyat de les pressions comercials a les grans ciutats, deslligat per fi dels compromisos que li marcava els seu marxant. L'artista va deixar escrit que aquells dos anys a Granada van ser els més feliços de la seva vida. Segurament, perquè van ser els anys que va poder viure la seva independència artística. Primer a Granada i després a Portici, a Itàlia, on va esgotar els darrers dies de la seva vida.

A Granada, Fortuny va conèixer Carmen Bastián, una gitana de 15 anys que malvivia amb la seva família en una cova. Sense que n'hi hagi cap prova, es diu que van ser amants, però en tot cas sí és del tot cert que l'artista català estava fascinat per la seva bellesa i que la va adoptar com a musa per a algunes de les seves obres. En morir Fortuny, sembla que Carmen Bastián es va guanyar la vida fent de model per a un artista anglès, però va ser molt desgraciada i es va suïcidar pocs anys després.

Carmen Bastián és una obra que reposava al taller de l'artista a Roma quan va morir, als 36 anys. La majoria d'obres que hi havia a l'estudi es van subhastar, però Carmen Bastián va quedar en poder de la família. I fins fa no gaires anys. Ningú va saber res de la seva existència fins al 1989, quan va ser exposada en una mostra de la Fundació «la Caixa» al Palau Macaya de Barcelona. Els amants de l'art també recordaran l'obra en l'exposició que va organitzar el MNAC el 2003.