Fins a la seva mort, [prematura, el 1960, quan tenia 50 anys] Jaume Vicens i Vives va predicar la seva visió alliberadora de la nova història: «És i serà alliberadora del nostre esperit.» La nova història era aquella feta amb rigor i fonaments, blindada de ficcions apassionades, teixida des del món universitari i només per professionals. Que posés més l'accent en els factors econòmics i socials i menys en els polítics i institucionals. Més preocupada en els temps contemporanis que no pas en el passat i que recollís els fruits de la recerca. Recerca i més recerca. Documentació i més documentació. En definitiva, i com li agradava definir-la a Vicens i Vives, era «l'autenticitat» de la història. El seu llegat, sens dubte, segueix plenament vigent.

A l'exposició Jaume Vicens i Vives i la nova història, que fins al 21 de març es pot visitar al MHC i tot seguit farà un llarg viatge per diferents localitats catalanes (Girona i Roses) i espanyoles (Madrid, entre d'altres), hi ha un llaç que uneix les cares (d'historiador, de polític i d'editor) d'un home que es va començar a obrir camí durant la segona república amb grans expectatives del seu futur. Aquest llaç era la seva personalitat. «Quan en Vicens entrava en un lloc la gent o es posava dreta o, almenys, tenia la impressió que hauria hagut de posar-s'hi», emfasitza el president Jordi Pujol, un dels assidus a les reunions polítiques que Vicens i Vives convocava al seu domicili del barceloní carrer Santaló, 130, on també hi assistien Alexandre Cirici i Pellicer, Maurici Serrahima i Josep Benet, per posar només tres exemples més.

Vicens i Vives va ser un home de forta personalitat, de molta presència, fins al punt insòlit que va ser respectat i considerat en ambients d'ideologies del tot oposades. «Va ser un home pont», subratlla el comissari de l'exposició, Josep Maria Muñoz. Va cultivar amistats en cercles franquistes de Madrid, però també en el catalanisme antifranquista d'arrel catòlica, que se'l va acabar fent seu superats els recels inicials. Va tenir sensibilitat per les necessitats del moviment obrer, i alhora veia fonamental incentivar unes elits per fer progressar el país. D'aquest caràcter conciliador, n'hi ha una prova ben evident: quan va morir, la família va rebre condols del president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas; del comitè de Barcelona del PSUC; d'un exiliat Pere Bosch i Gimpera, i també del comte de Barcelona, Juan de Borbón, i de l'alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles.

Se'l fa difícil d'adscriure a una tendència política determinada, i encara menys a un grup. «Justament per la seva personalitat tan extraordinària no crec que pogués ser un home de partit», indica Josep Maria Muñoz.

L'exposició del MHC, coorganitzada per l'Editorial Vicens i Vives i la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales, ressegueix la vida i l'obra d'un intel·lectual visionari que, com tants d'altres, va veure truncada les seves expectatives pel daltabaix de la guerra civil però que, així i tot, va persistir durant la postguerra i no es va deixar arrossegar pels laments dels mals soferts. Tot i que va arribar a fer algunes concessions a allò que tant havia atacat: «Era tan greu la situació del país que Vicens i Vives es va haver de trair a si mateix, a la seva actitud revisionista, escrivint llibres més assagístics, síntesis interpretatives. Però cal entendre-ho: en acabar la guerra no hi havia res de res.»