Els crèdits de Garbo assenyalen que els productors de la pel·lícula són Ikiru Films, Colosé Producciones i Centuria Films, i els productors associats són Olek Film i, atenció, Televisió de Catalunya (TVC). Diumenge a la nit Garbo, que ja duia una trajectòria brillant, va guanyar el premi Goya al millor documental, un fet que va ser absolutament ignorat pels departaments d'informatius, no només d'un dels productors associats, TVC, sinó de tots els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). En els telenotícies i butlletins informatius, tant de TV3, el 3/24, com Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, es parlava dels «Goya catalans», destacant el merescut guardó atorgat a Mar Coll per Tres dies amb la família, però no hi incloïen Garbo. De fet, TVC, tot i la condició de coproductora, no ha prestat l'atenció que es mereix a Garbo, una actitud que contrasta amb el potent suport promocional que Telecinco, com a coproductora, ha procurat a la gran triomfadora de la nit, Celda 211. Els únics que parlen de Garbo a TVC són els especialistes, Àlex Gorina i Jaume Figueras. Deu ser perquè Telecinco s'hi juga els seus diners i mira de fer rendible el film. A can TVC no deuen considerar important la rendibilitat de la pel·lícula i, el que és més greu, menystenen la figura de Joan Pujol, un espia català clau en la derrota de Hitler i, per tant, una de les figures més importants de la història. És el que té aquella actitud tan professional de fer un copiar i enganxar dels teletips que serveixen les agències espanyoles.

En els darrers dies han sorgit una sèrie de veus mediàtiques que no han parat de dir que el problema del cinema català resideix en el fet que ningú el veu. L'enunciat és demagògic i l'èxit assolit per Garbo, l'home que va salvar el món, d'Edmon Roch, és l'exemple que demostra que un gènere com el documental, realitzat des de Catalunya, pot trobar un públic. Garbo té en el seu epicentre la figura de Joan Pujol, un espia doble d'origen català que va enganyar els nazis permetent el desembarcament de les tropes aliades a Normandia. La pel·lícula narra allò que els llibres d'història no havien explicat. La seva força rau en el caràcter insòlit del personatge, en la seva condició d'heroi no reconegut i en la seva novel·lesca existència. La pel·lícula ens ensenya com les ficcions poden convertir-se en interessants documents per mostrar una determinada veritat.

Més enllà dels seus notables valors, crec que l'èxit de Garbo és degut a l'exemplar capacitat de treball i d'implicació d'Edmon Roch en la seva obra. Roch, a més de guionista i director, és productor de Garbo, i aquesta doble condició és clau. El cineasta no ha parat de promocionar Garbo. Ha parlat de Joan Pujol als diaris, a les emissores i a les televisions. Ha estat present tant en la primera projecció de la pel·lícula en el festival de Sevilla com en l'estrena, com en els múltiples debats que han acompanyat les sessions quotidianes. No ha escatimat el seu temps per debatre la figura de Joan Pujol després d'una projecció, o per aprofitar la presència dels alumnes d'un institut o de la universitat per fer sentir la seva veu. Massa sovint, els directors de cinema no saben acompanyar les seves pel·lícules. Deixen que els gabinets de premsa les promocionin i que les productores negociïn el seu sistema de distribució. En aquest país poblat de sales multiplex, hi ha molt pocs cinemes conscienciats a projectar documentals, allò important és tenir força per conquerir-los. Sincerament, crec que el premi Goya que acaba de guanyar Edmon Roch és tant pel seu bon treball com a director com per haver estat capaç de demostrar als incrèduls que un documental ple d'imatges en blanc i negre i parlat en anglès també pot ser una obra rendible.

De totes maneres, Garbo no ha fet més que començar la seva trajectòria, encara li queda molta feina a fer en el camp internacional.