Deia Fellini que la Rimini de les seves pel·lícules (Amarcord i Il Vitelloni, amb les quals va evocar de manera respectiva la seva infància i adolescència) li semblava més real que la pròpia ciutat vora l'Adriàtic on va néixer l'any 1920. El cineasta va transfigurar els seus records, va pouar dels seus somnis, va fer visibles les seves fantasies, va alliberar el seu desig construint un fascinant món imaginari que s'identifica com la realitat felliniana. Així, la seva Roma és plena de ruïnes arqueològiques, de turistes i capellans, de vida als carrers i de cultura popular, però sobretot és felliniana, i ho és demostrant la capacitat del cineasta per crear imatges que s'han arrelat a l'imaginari col·lectiu: la desfilada de moda al Vaticà a Roma o, en el cas de La dolce vita, l'estàtua del Crist sobrevolant la ciutat i el bany d'Anita Ekberg a la Fontana de Trevi. Tanmateix, per crear algunes d'aquestes imatges tan fellinianes, el cineasta va inspirar-se en fets reals filtrats pels mitjans de comunicació: Fellini havia vist un helicòpter transportant una estàtua del Crist, a través d'un noticiari cinematogràfic catòlic, i també un reportatge fotogràfic que mostrava l'actriu sueca banyant-se a la més cèlebre de les fonts romanes. O potser allò que revela Fellini amb La dolce vita és que la realitat, a través d'una posada en escena mediàtica, s'ha convertit en un espectacle tendent a la banalitat. D'aquí la contemporaneïtat d'aquesta pel·lícula excepcional que enguany compleix el seu cinquantè aniversari.

El cas és que l'exposició Fellini: el circ de les il·lusions (La Grande Parade en el títol original amb el qual va exhibir-se fa uns mesos al Jeu de Paume, de París) vol fer present les diverses inspiracions del món fellinià: els mass media, els espectacles populars (el circ, el music-hall, el mateix cinema), el còmic, les imatges publicitàries. I també la inspiració autobiogràfica (o la ficcionalització de la pròpia experiència) que fa que el seu cinema estigui ple de dobles de Fellini, com ara el cineasta en crisi que interpreta Marcello Mastroianni a 8 ½, pel·lícula que mostra el procés de creació d'un film de Fellini i els seus materials de construcció: els records d'infància, els somnis, la relació amb les dones i les fantasies eròtiques, fins i tot les angoixes creatives. També hi fa present el pes dels productors, dels crítics, dels media. Per altra part, amb gran llibertat i sentit poètic, Fellini va contribuir a la dimensió màgica del cinema, però no oblidava que, tal com ho viuen part dels seus personatges, les imatges són una il·lusió fascinant plena d'enganys.