L'any 2000, el cineasta Todd Haynes va enviar una carta al fill de Bob Dylan, Jessie Bryan Dylan, perquè la remetés al seu pare. El document és l'únic contacte real que hi hagut entre el realitzador d'I'm not there i el mític cantant. La carta, que va ser acceptada tàcitament per Dylan, té un interès especial perquè allà Haynes deixa clar que perquè una pel·lícula pugui arribar a mostrar l'amplitud d'una força vital i creativa aquesta ha de rebutjar imperiosament la narració clàssica. La solució és fer una estructura fragmentària que permeti l'expressió de múltiples veus i reveli les múltiples màscares que construeixen una personalitat. Resulta curiós comprovar com totes les reivindicacions que Todd Haynes apunta a la seva carta no fan res més que remetre a 8 ½ de Federico Fellini una de les pel·lícules més imitades i refetes del cinema modern. Haynes és conscient que una biografia moderna ha de ser sobretot el reflex de les ruptures del jo i que no es pot parlar d'algú com Bob Dylan sense recordar les múltiples contradiccions vitals i creatives que marquen la seva trajectòria. Mentre que per Fellini el jo no era més que una projecció entre la realitat, els somnis, els desitjos i les vivències del passat, per Haynes el jo del seu biografiat –Bob Dylan– no és més que un calidoscopi de múltiples personalitats que conviuen, se sobreposen i es transformen. Dylan és una curiosa barreja entre un activista polític –Woody Guthrie–, un cantant folk disposat a parar la guerra del Vietnam, un traïdor que va refugiar-se en el costat més lisèrgic del rock, un home enamorat però en crisi, un bandoler fora de la llei –Billy the Kid– i un predicador religiós. Aquest calidoscopi és el que dóna coherència a una trajectòria creativa que passa per quan Dylan amb la guitarra i l'harmònica anunciava que els temps estaven canviant, per quan és acusat de Judes per agafar la guitarra elèctrica, per quan construeix la banda sonora de Pat Garrett and Billy the Kid de Sam Peckinpah fins arribar al moment que incorpora el gospel com a base del seu àlbum Saved. El folk contestatari dóna pas al rock i aquest troba les seves arrels amb el country i el gospel.

I'm not there sorgeix com l'única biografia possible d'un mite contradictori. El seu punt de partida és el d'una resurrecció simbòlica. El juliol de 1966, en un dels moments àlgids de la seva carrera, Dylan té un accident amb moto que provoca una forta crisi personal i interior. Durant vuit anys decideix apartar-se del contacte amb el públic i no fer cap concert. Haynes agafa aquest fet per mostrar-nos la resurrecció de set hipotètiques personalitats de Dylan, interpretades per sis actors. Al llarg del recorregut, les capes de temps s'interposen, la simbologia de les lletres i els grafismes de les seves portades acaben donant pas a un món fílmic que el cineasta recrea amb gran habilitat, jugant irònicament amb la reescriptura del pòsit documental que ha alimentat la mitologia dylaniana, des del documental de D.A. Pennebaker sobre la gira anglesa del 1965 fins al documental d'arxiu de Martin Scorsese. El resultat és una de les pel·lícules més fascinants que s'han realitzat mai sobre la música rock. Todd Haynes segueix el camí explorat a Velvet Goldmine (1998) la personalitat de David Bowie, però porta més lluny el seu treball. I'm not there és un autèntic plaer, tant per la vista com per l'orella.