Baltasar Porcel va provar sort com a dramaturg professional als anys seixanta. Sense sort. De seguida, va veure que calia que quadressin massa aspectes per aconseguir pujar a escena un text i viure d'aquest intent. Per això, va abandonar aquesta carrera tot i haver guanyat el Ciutat de Palma amb Els condemnats i de comptar amb l'ànim de Carles Riba, i es va decantar per a la narrativa i el periodisme. L'Espai Brossa, novament, rescata uns textos ben amarats de les corrents teatrals europees de l'època (com ara el teatre de l'absurd) en una trilogia que, altra cop, arriba massa tard. Baltasar Porcel, mort l'any passat, estava molt animat de veure el seu text a escena. No hi va ser a temps.

Bonnín fa una posada en escena neta, sense invents. Presenta el surrealisme amb un toc costumista de El general. Porcel juga fent que un militar (Enric Majó) titlli de «carnisser» un industrial de l'embotit (Jaume Pla). La vídua d'un general (Aina Frau) vol saber el parer del seu difunt marit per casar-se amb l'empresari. Romanç de cec transporta l'espectador al món de la rondalla. Joan Fullana amb una guitarra i la seva veu presenta aquesta peça de deu minuts, la més preciosa de les tres. Per últim, El buscador de tresors pretén evocar un text poètic, traslladar a les fustes el gust per un llenguatge d'imatges. L'espai és neutre i permet projectar els títols de les peces, i al final, un reportatge amb fotos del Porcel infant, jove i pare.

La posada en escena d'aquest muntatge, que posteriorment farà actuacions a Sant Cugat del Vallès i a Palma, coincideix amb dos muntatges més que apropen textos de columnistes, com Porcel, a l'escena. Precedint l'escriptor, el Brossa va programar una corprenedora M de Roig, en què l'actriu, amb el suport d'un guitarrista, posava veu i cos al text de Montserrat Roig, unes peces d'una militància cívica i una ànima compromesa i un punt irònica que avui es troba a faltar. També al SAT! la companyia Essela va fer temporada amb El millor dels mons, de Quim Monzó, un treball massa obsessionat amb la caricatura del món dels morts, en una estètica de cabaret que feia patir tant actors (insegurs) com públic. L'univers de Monzó es veu massa acotat en aquesta peça. Es desaprofita la idea. Per què no s'hi va incloure el discurs de la fira del Llibre de Frankfurt? Imperdonable oblit.