Ros Marbà acostuma a proposar concerts, sovint fora de cap cicle, que són sempre un esdeveniment. Recordo fa anys unes memorables Les estacions de Haydn, després una superba versió de La peste de Robert Gerhard i ara aquest descomunal oratori Elias de Mendelssohn. Fa poc més d'un any vam sentir-ne una versió poètica i afortunada de l'Orquestra Simfònica de Galícia amb el Cor de Cambra i el Cor Infantil de l'Orfeó, al Palau, dirigits pel titular de l'orquestra Víctor Pablo Pérez. Els paral·lelismes no acaben, ja que Ros Marbà precisament és titular de l'altra gran orquestra gallega, la Real Filharmonía de Galicia i, juntament amb els cors i orquestra del Liceu, en aquesta ocasió havia convocat el reforç de la Polifònica de Puig-reig. La diferència d'efectius ja demostrava que assistiríem a una altra visió. El protagonisme individual se'l va endur el baix René Pape, que va exemplificar com els enemics d'Elies, els sacerdots del Baal estossinats per ell, devien tremolar en sentir-lo. Els cors, potents, tant entusiasme posaven a alabar els prodigis que convocava Elies –pluja, foc– com a condemnar-lo quan el rei Ahab o els esmentats sacerdots l'acusaven. Les dues veus femenines van estar a l'altura: Camilla Tilling, una soprano amb molt bona impostació, que va encarnar el rol de vídua, i Katarina Karnéus, una mezzo amb veu gens forçada, plena d'accents delicats. El tenor Werner Güra ens va sorprendre amb un registre ben diferent de la seva activitat liederística, que és la que més ens ha arribat. Ros va començar amb un so sec, tallat, de l'orquestra –potser del tercer pis en amunt ho sentien d'una altra manera–, però un cop assegurat el desenvolupament de la magna i complexa obra, es va anar dulcificant i va aconseguir moments de pura deliqüescència sonora. El conjunt de l'obra, musicalment, va ser euforitzant i les quasi dues hores no van pesar gens als oients. No sé si l'inconscient traïa la voluntat apologètica de Mendelssohn, però un dels moments més brillants és quan el poble invoca Baal perquè obri prodigis.

El text és fonamentalista. En el comentari del 4 d'abril de l'any passat el salvàvem parlant del Déu terrible de la Bíblia que, en el Nou Testament, es convertia en Pare. És difícil acceptar aquests déus particulars que presenta l'oratori i que avui dia seguim trobant tan paradoxals com els que han invocat, per exemple, Bush i els fonamentalistes islàmics. No podem deixar de recordar la saviesa del poeta místic Lanza del Vasto quan començava una pregària amb aquestes paraules: «Oh Déu de Veritat a qui els homes distints anomenen de diferent manera…»