«En la primera dècada del segle XXI, l'art ha tornat a ell mateix. Han tornat les idees estètiques, ha tornat l'emoció, i ho han fet per la via d'una experiència: el malestar urbà. Un malestar persistent, aparentment epidèrmic però portador d'un desassossec sostingut.» Per a Josep Ramoneda, director del CCCB i alhora cocomissari de l'exposició Atopia juntament amb Iván de la Nuez (exdirector de La Virreina), els artistes actuals expressen més bé que ningú aquesta fractura entre l'individu i la ciutat, dominada per la inseguretat i les pors, moltes pors, amb o sense rostre. L'individu que no sempre és ciutadà, sovint n'és un habitant, si no un consumidor, un immigrant o un turista, se sent –manllevant el significat original del grec d'atòpia– sense lloc, del tot desubicat. «No ens referim a una ciutat concreta, sinó a un fenomen que és universal», remarca De la Nuez.

Una de les idees que els dos comissaris volien que impregnés l'atmosfera de l'exposició és la de la solitud i l'aïllament que viuen els habitants de la ciutat, idea que l'art contemporani ha marginat –«una persona sola és perillosa, conflictiva, sospitosa...»– en detriment de la comunitat i de la societat. «Aquesta exposició es pot definir perfectament com un mostrari de soledats», emfasitza De la Nuez. Tot i així, el conjunt d'obres que s'exposen –val a dir que algunes amb més sentit i perspicàcia que d'altres– no estan entregades al fatalisme, sinó que, tot anunciant el malestar urbà, insinuen el naixement d'alguna cosa nova, unes altres formes de relacions humanes que encara no estan definides.

Atopia és una exposició sense textos ni explicacions que vol potenciar la relació emocional amb l'obra d'art; només permet que parlin, perquè se'ls escolti, als artistes. El recorregut s'obre i es tanca amb dos moments simbòlics de la nostra era: serveix el pròleg una fotografia borrosa de Thomas Ruff amb les Torres Bessones en flames i l'epíleg el marca una altra fotografia de Vivek Vilasini en què tretze dones musulmanes de Gaza, vestides d'acord a l'islam, emulen L'últim sopar de Leonardo da Vinci.

Entremig hi ha les minúscules maquetes de plata, com petites joies, d'edificis on s'ha torturat (l'Estadi Nacional de Xile, el KGB, el Pentàgon...); art de la mà de Carlos Garaicoa; la pintura visionària (de l'any 2005!) de Dana Schutz que revela l'autòpsia de Michael Jackson; les fotografies d'homes que carreguen teulades a les seves espatlles, d'Adrian Paci; les escultures hiperrealistes de nens amb rostre d'adult ferits, d'Enrique Marty; els retrats de dones fràgils que ploren, d'Oleg Dou, i els d'homes molt segurs de si mateixos que també ploren, d'Erwin Olaf; les imatges cremades de famosos actors i actrius de Hollywood, de Douglas Gordon; i les teatralitzacions que entrellacen la imatge de Jesucrist amb la frivolitat del glamur, de David La Chapelle.