Trencant tòpics i malentesos crònics, l'exposició que clou l'Any Cerdà al Museu d'Història de Barcelona (Muhba) proposa al visitant una mirada a fons sobre el complex procés que va desembocar en la gran transformació urbanística de Barcelona en la segona meitat del XIX. Ni el pla d'Ildefons Cerdà és fruit d'una genialitat personal –va ser el fruit de la iniciativa global d'una ciutat ofegada, que renaixia, i reclamava enderrocar les muralles contra la voluntat dels militars–, ni tampoc es va imposar des de l'Estat –al contrari, fins al punt que va ser la mateixa expansió de Barcelona la que va provocar canvis en la legislació urbanística espanyola.

Cerdà i Barcelona. La primera metròpoli, 1853-1897, que ahir es va inaugurar al Saló del Tinell, no és «una exposició més», comentava el director del Muhba, Joan Roca, sinó la «peça clau» que lliga el discurs de la ciutat moderna en el conjunt de Catalunya, d'una ciutat que contribueix a la modernitat d'un país a través de l'urbanisme. I amb una mica més de perspectiva: l'episodi que permetia «revertir l'encongiment de 1714». «Si el pla Cerdà fracassa, la Renaixença es queda sense base urbana», sosté Roca, d'aquí la importància que s'ha donat a fer coincidir aquesta exposició (que es podrà visitar fins al 26 de setembre) amb la dedicada als Jocs Florals, que encara roman oberta, i per a la qual s'han previst visites conjuntes amb els comissaris respectius.

El visitant trobarà una mostra de tesi, amanida amb plànols i il·lustracions que permeten resseguir l'evolució urbanística de Barcelona en aquesta època. L'any clau és el 1853 (com es fa constar en el títol de l'exposició), amb la carta adreçada a la reina Isabel II, redactada pel secretari municipal, Manuel Duran i Bas, en què es reclamava que la ciutat no tingués més límits que els de la natura. La reivindicació ciutadana de l'eixample il·limitat és el camí aplanat que es troba el 1854 un enginyer civil, Ildefons Cerdà, que sabrà fer realitat –malgrat les pròpies contradiccions i les dificultats polítiques i administratives–, les aspiracions de modernitat de la ciutat. «Cerdà va trobar el grau correcte per acoblar les iniciatives particulars i l'escala d'una gran ciutat», afirma Roca. En aquesta voluntat d'afavorir l'harmonia i l'habitabilitat de la nova urbs, hi ha una de les particularitats de la mostra: el cub atmosfèric, consigna per a les cases de l'Eixample que delimita la quantitat d'aire pur necessari en el dormitori tancat d'una parella.

L'exposició és fruit del curs Reconsiderant Cerdà. Teoria i pràctica en la modernització de Barcelona, impartit l'any passat per la comissària de la mostra, Marina López Guallar, juntament amb Glòria Santa-Maria i Ramon Grau. López fa notar que els historiadors van tardar a reconèixer la transcendència del pla Cerdà, que caldria situar entre els tres més importants en l'àmbit europeu amb la reforma de Haussmann a París, i la urbanització del Ring a Viena. I, a més, amb el mèrit afegit de no ser la capital d'Estat. En el plantejament expositiu al Saló del Tinell, la comissària remarca la dècada decisiva per a la política urbanística de Barcelona que es va produir entre 1851 i 1860, des de l'obertura del carrer de la Princesa com a exemple de via ampla, recta i de vocació comercial fins a l'aprovació i inici de l'execució del mateix pla Cerdà, que propiciaria dos indrets de nova centralitat, Universitat / plaça de Catalunya i Born / Ciutadella. Aquesta nova ciutat es projectaria al món en l'Exposició Universal de 1888 i, finalment, es formalitzaria l'annexió dels vuit pobles de la rodalia el 1897. És, doncs, una reflexió prou oportuna, 150 anys després del pla Cerdà, per a la nova realitat administrativa i territorial de la ciutat (pla metropolità) i del país (llei de vegueries) al segle XXI.