Lluís Costa és un músic amb personalitat, un creador de llarg recorregut que ha trigat més de quatre anys a gravar el seu primer disc en solitari –al seu ritme i en el seu propi estudi professional–, que divendres va presentar a La Planeta, acompanyat d'amics tant a l'escenari com entre el públic, que va exhaurir les entrades. Un mar de confetti, el resultat d'aquest llarg procés creatiu, és una obra meditada i molt treballada a l'estudi, per la qual cosa està farcida de petits detalls propis d'un orfebre de la música, d'un artesà que estima el seu ofici. Envoltat de músics de primera, la majoria saltencs –i així ho va remarcar el mateix Costa per reivindicar que un altre Salt és possible–, Costa va afrontar divendres el segon gran repte: portar al directe tot l'univers musical que primer havia construït al seu cap i al seu estudi. Pop, jazz, essències mediterrànies, llatines, flamenques i orientals, fins i tot una mica de blues-rock... Tots aquests ingredients donen com a resultat una singular proposta instrumental amb la guitarra com a reina i algunes intervencions vocals, per convidar l'oient a viatjar en l'espai i el temps. Encertades versions de John Zorn, Nitin Sawhney i Sam Cooke vist a través del guitarrista Bill Frisell, a més del tema de Taxi driver, van complementar la interpretació de gairebé tots els temes del disc. Especialment emotiva va ser Al mar, amb l'acordió de Nacho Lesko i la personalíssima veu de l'argentí Dardo. I també cal destacar el bon treball de coordinació entre les videoprojeccions –surfistes en acció, festes tropicals– i una música que ja ha nascut amb vocació cinematogràfica. Costa 59 és una magnífica raresa.