Si hi ha una raó de ser del cicle L'art de col·leccionar, un maridatge de debats i exposicions que promou la Fundació Vila Casas al museu de pintura catalana contemporània Can Framis, al 22@, és la d'esmicolar tòpics i prejudicis que enterboleixen el col·leccionisme privat. El crític d'art Daniel Giralt-Miracle, comissari del cicle, creu que es té una «idea errònia» del món del col·leccionisme, perquè s'associa a grans fortunes i a personatges hermètics i obscurs obsessionats per la revaloració de les seves obres. Per norma –tot i que hi ha excepcions, i no són poques–, no és així. «El col·leccionista, més que pensar en la inversió o la possessió, actua mogut per la sensibilitat, la cultura i la intuïció, que el fan atresorar obres amb l'objectiu de gaudir-ne i compartir-les», diu Giralt-Miracle.

Tous, «el més expansiu de tots els col·leccionistes de Barcelona», com el defineix un altre gran col·leccionista que no queda curt en aquesta follia, Antoni Vila Casas, va obrir ahir aquest cicle, que farà tres dedicatòries a tres col·leccionistes, la majoria catalans, cada any. Cada col·leccionista serà reivindicat en un debat, a porta tancada, ben representat per tot el sector de l'art (el debat de Tous s'havia de celebrar ahir al vespre però es va suspendre per les fortes nevades) i amb una petita exposició, un tast selectiu, d'obres de la seva col·lecció a l'espai AØ de Can Framis (l'exposició inaugural, que inclou obres de Jordi Benito, Antoni Muntadas, Francesc Torres, Josefina Miralles, Jaume Xifra, Pere Noguera i Francesc Abad, entre d'altres, estarà oberta al públic fins al 30 d'abril).

Rafael Tous (Barcelona, 1940) és un potent exemple de col·leccionista que no s'ha encegat mai amb l'afany de lucre. I és que per crear la seva col·lecció d'art conceptual, formada per unes 650 obres, va invertir-hi, dit per ell mateix, «quatre duros», i avui val un dineral: «Que els joves m'escoltin: es pot col·leccionar amb molt pocs diners.» Tous va comprar la majoria de les obres entre els anys seixanta i els vuitanta, sobretot quan aquest corrent artístic estava en el moment més àlgid i ni les galeries ni els museus hi creien ni ningú l'entenia.

A partir dels anys vuitanta, va començar a exposar aquestes obres a la mítica sala Metrònom, que va haver de tancar el 2006 per problemes de finançament, i durant molt temps es va donar per fet que el Macba les acabaria incorporant al seu fons. «Quan Borja-Villel va marxar a Madrid, es va perdre el fil de les negociacions. En aquest país no hi ha interès polític per les col·leccions d'art. N'estic fart, d'anar-los al darrere. Em sap greu perquè jo no podré construir mai el meu museu; bé, només si em toqués la loteria», lamenta.

Tous no es va fer col·leccionista d'avui per demà. De petit ja li bullia a la sang la dèria d'acumular «tot allò que t'entra pels ulls i t'entusiasma». La seva és una «col·lecció de col·leccions» que també inclou art negre, postals antigues, fotografies, revistes... Tal com explica Giralt-Miracle, la seva febre col·leccionista ha passat per tres estats diferents. El primer, conservador i centrat en el col·leccionisme clàssic català (Rusiñol, Casas, Nonell), el va viure seguint els consells d'un dels grans col·leccionistes d'art barcelonins de tots els temps, Paco Godia, que llavors era el seu sogre. El segon, ja amb clars símptomes de ruptura, el va empènyer cap als realismes que van aflorar després de l'abstracció (Boix, Equip Crònica, Equip Realitat, Estampa Popular, Niebla...). I el tercer el va instal·lar en el compromís incondicional amb l'art de les idees. Tot i que continua comprant de tot, els darrers vint anys Tous ha estat molt ocupat amb la fotografia contemporània.