Perot Rocaguinarda i Clàudia, una jove amb poders visionaris, acaben de fer l'amor. Són a la Catalunya del 1611. Ella li demana al llavors bandoler, per evitar la seva misèria i la de la seva família, que no demani l'indult al rei d'Espanya, però l'home no l'escolta. El 1630, a Nàpols, Perot és un capità de les tropes del rei d'Espanya que coneix una jove que es diu Clàudia. L'obra de Solana, una ficció amb una base històrica, explica, de manera fragmentada i amb tants salts en el temps com sigui necessari, tot el que ha anat passant d'una data a l'altra, l'entramat de traïdories i complicitats que s'han teixit i que han permès la reconversió del bandoler en militar, i que la seva amant, Clàudia, hagi estat condemnada com a bruixa i reclosa a la presó de Barcelona. Ara, Perot ha d'afrontar el passat que arriba de la mà d'una altra Clàudia, la filla de la seva amant.

Joan Solana admet que l'obra és «complexa, i és cert que en el primer visionat és possible que no es copsi tot, però és que tampoc ho pretenc això», explica el dramaturg i director. Per Solana, el més interessant per a l'espectador és «el joc del temps» que s'estableix amb l'estructura dramàtica, que discorre en dos i tres plans diferents –passat, present i futur–, que es barregen i entren en conflicte. Per Solana hi ha tres element remarcables en aquesta obra. El primer és la utilització d'un «català ric» que afegeix un punt de complicació, però que Solana justifica afirmant que «hem de reivindicar una escriptura dramàtica de qualitat, amb una certa exigència». Un segon element seria la «creació de caràcters», de manera que l'autor s'ha recreat en aquest aspecte per tal que «als personatges els passin coses, això és fonamental», diu, al mateix temps que lamenta que en moltes obres es troben personatges «sense atributs». El tercer element important pel dramaturg banyolí, que fa extensible a la narrativa en general, és «el domini del temps, la construcció de presents que catalitzin passats i futurs». Solana ha mirat de trobar l'equilibri, primer entre llenguatge i ritme, i després, entre context històric i acció, un aspecte que ha resolt, en part, amb una exposició de la cronologia dels fets en el programa de mà. Solana manifesta en la presentació de l'obra que aquesta, com tot procés artístic, mira de transcendir el seu marc històric, per «conduir a una metàfora il·luminadora», i per això «s'han d'assumir riscos, el primer dels quals és endinsar-se en territoris inexplorats».

Joan Solana, que ha produït ell mateix l'obra a través de la seva productora, Eironeia, disposa a Ulls de Bruixa d'un repartiment en què hi són els banyolins David Marcé i Laura Pujolàs, a més d'Aina Calpe, Jordi Cumellas, Roser de Castro, Pep Muñoz, Andrea Portella i Laia Sorribas. El quadre tècnic també és eminentment banyolí: la música ha anat a càrrec de Paco Viciana; la direcció musical és de David Costa, director del Cor de Teatre, que actua en directe (6 cantaires); mentre que la il·luminació, un aspecte destacat en les crítiques, és d'August Viladomat; l'escenografia és de Lluís Nadal i Montse Baeza, i el vestuari ha anat a càrrec de Joana Giol.