Una casa de la música, més que un espai, és un concepte que va començar-se a aplicar fa cinc anys al Clap de Mataró i que, després de repetir la fórmula a La Mirona de Salt i la Salamandra de l'Hospitalet, així com també en diferents espais de Terrassa i Manresa, sembla tenir les simpaties d'empreses privades, ajuntaments i Generalitat –les tres potes que participen en aquest model de gestió– per estendre's progressivament per tota Catalunya. Per definir què és una «casa de la música», un símil emprat pel mataroní Jordi Herreruela: «Es tracta de posar per a la música totes les facilitats que, en una ciutat, el món de l'esport, per exemple, troba amb camps d'entrenament a les escoles, equips i associacions.» La «facilitat» més definitòria de les intencions d'una casa de la música és, segurament, el Banc de Proves, durant el qual qualsevol banda de la ciutat, tingui l'experiència que tingui, pot actuar sense cap mena de cost per posar-se a prova en l'ofici del directe. Hi ha, però, altres serveis: la gira en xarxa per a les diferents cases de la música catalanes d'un anomenat «grup del mes», jornades d'assessorament als músics i l'elaboració de material didàctic gratuït per a les escoles que permet als mestres treballar amb cançons populars catalanes, entre altres iniciatives.

Entesa, en bona part també, com a una resposta a la convicció que tota l'escena musical ha de passar per Barcelona, les cases de la música –responsables de les quals no han volgut, de moment, implantar-se a la capital conscients que «és un projecte per a altres tipus de ciutats»– han ofert aquest 2009 104 cursos per a 2.347 alumnes i 474 concerts per a 162.785 espectadors. «Les administracions ens inciten al creixement», desvetlla Jordi Herreruela. «I l'única manera de transformar les realitats musicals d'un país –concloïa– és que les administracions i les empreses privades es posin d'acord.»