De vegades les nit més fredes comporten arronsament i quietud, l'ànim d'estar-se a redós de la climatologia més virulenta i empipadora. En dies com aquest un pot contemplar la desoladora buidor d'una sala d'espectacles, on el gruix de butaques resten sense ànima i amb pena. Així era divendres, a la magnífica sala La Planeta, mentre la Companyia Teatre al Detall posava en escena la seva mirada particular entorn de l'espasme del progrés. Éssers enfrontats a una realitat sobrepassada en què l'element humà queda a mercè de la basta idea il·lustrada, dèspota i inalterable, d'avançament continuat. Cap a on? La intensió sembla suscitar algunes qüestions de tipus intern, enfrontant l'ètica i la moral a la vida quotidiana i al seu desenllaç. El punt de partida planteja situacions amb un element inflat de surrealisme o d'absurd assumint el fet amb una naturalitat fresquíssima: una poma gegant al menjador de casa, posem per cas; amb la intenció de provocar en l'espectador alguna sacsejada que, desafortunadament, gairebé mai no s'esdevé. El problema ve dels textos, de la brometa superficial en què se sostenen, previsibles, alliçonadors i amb ben poc calatge; diàlegs que ni treuen espurnes, ni són acerats ni, en realitat, diverteixen massa, més aviat petrifiquen l'ànim.

L'escenografia, en canvi, és original i de gran senzillesa, la seva efectivitat dóna un cert joc grotesc a l'espai. Damunt el quadrat d'una catifa verda hi ha un munt d'objectes sobreposats, en definitiva, un munt de deixalles: en horitzontal una nevera, on s'hi recolza una rentadora i aparells varis, com plaques d'ordinador, un televisió, una batedora, un ventilador, la planxa, una gàbia-rellotge amb una poma, etc... Tot d'un gris compacte de gran vistositat i que permet una bona recreació amb els actors. Les coreografies, que serveixen d'introducció i de nexe entre els set esquetxos, donen un aire distès i enjogassat que s'agraeix, tenen un ritme encertat i la mesura que lliga molt bé amb la il·luminació acurada. És, en definitiva, el que funciona millor. El treball dels actors és viu, esforçat i correcte, tampoc hi ha massa on agafar-se. El to i la dicció d'algun d'ells és, però, la demostració del mal que pot fer una televisió autonòmica amb les seves paròdies climàtiques tan populars. De totes les escenes, la darrera, les foques, és l'única que produeix un efecte acolorit i corrosiu de debò, fent la volta a uns fets impactants, vincula el dolor a una amarga visió d'empatia. Tot i que la idea és treta d'una famosa pel·lícula de simis, la transposició és intel·ligent i punyent; de fet, el que manca a la resta. Llàstima.