Pocs autors i editors poden dir que han mantingut durant tants anys una relació que sobrepassi el simple àmbit professional com la que van tenir Miguel Delibes i Josep Vergés. Segurament, per això mateix s'entén la fidelitat extrema que va tenir Miguel Delibes amb Destino. Tot va començar quan un encara desconegut Delibes va guanyar el premi Nadal amb la novel·la La sombra del ciprés es alargada, el 1948, i des d'aleshores fins al llarg de més de quaranta anys a través d'una extensa relació epistolar. El mateix escriptor va dir sobre el seu editor que era: «L'amic segur, amb el qual sempre puc comptar, allà dalt, a l'Empordà.» L'admiració era mútua.

És a través d'aquesta manifestada amistat i el fet de compartir la mateixa editorial que Delibes va conèixer personalment Josep Pla, durant alguna de les poques visites que l'escriptor val·lisoletà va fer a Catalunya. D'aquesta relació no es recullen gaire referències, i en tot cas es limiten a algunes anècdotes centrades en excursions que aquests dos grans pilars de l'editorial (en le seves respectives llengües) van compartir per camins de Palafrugell i del cap de Begur, o tot contemplant els panorames marítims des del mirador de Sant Sebastià.

Amb qui Delibes va mantenir una estreta amistat va ser amb Josep Maria Espinàs, com aquest mateix glossa en el llibre Relacions particulars (La Campana). Espinàs el va conèixer quan treballava com un «simple corrector» de textos a l'editorial Destino i Delibes publicava les seves primeres novel·les. Amb el temps, Espinàs no ha dubtat a qualificar-lo d'«el millor escriptor en castellà del segle passat».