Continuant amb les coordenades de Temps mort (2006, Temporada Alta), la posada en escena d'Ulls de bruixa, obra amb què Joan Solana va guanyar els premis Octubre (2003), és deutora del llenguatge audiovisual, amb l'acció fragmentada, el·lipsis i salts temporals constants, jugant amb diversos plans –a més del passat, el present i el futur, inclouen una esfera onírica– que sovint se'ns presenten de manera simultània. L'argument no és senzill, i no és fàcil seguir-ne l'acció; el text és molt elaborat, amb passatges poètics, ric i agradós d'escoltar, si és ben dit, com és el cas. Solana presenta la peripècia vital de Perot Rocaguinarda (1582-1635), primer, bandoler a Catalunya (1611), i després, sorprenentment, militar a Nàpols a les ordres del rei d'Espanya (1630). La decisió d'acceptar l'indult del rei i passar a lluitar per a ell, malgrat l'avís de la seva amant Clàudia, una bruixa amb poders visionaris, sobre la inconveniència d'aquesta decisió, desencadenarà un seguit de successos tràgics per a la gent del seu entorn, i el bandoler entrarà de ple en una mena de procés d'autodestrucció, una roda en què niaran conxorxes, traïdories, gelosia i set de venjança. Clàudia l'acara amb el futur; la filla d'aquesta, també Clàudia, l'acara amb el passat.

L'exigència, en tots els sentits, és màxima: en la posada en escena, la direcció i la interpretació. L'escenografia (Lluís Nadal i Montse Baeza) és senzilla, però d'una gran elegància, amb un quadrilàter de fusta a dos nivells enrivetat per una línia de fluorescents que al Teatre Municipal es va instal·lar sobre l'escenari, amb el públic a tres bandes; la magnífica il·luminació (August Viladomat) té com a funció crear ambients i diferenciar esferes; el vestuari (Joan Giol) és detallista i efectiu, d'acord amb l'època que recrea l'obra, sense ser-ho; la música (Paco Viciana) i la seva virtuosa interpretació (Cor de Teatre, dirigit per David Costa) són el contrapunt necessari, poc convencional i molt agraït. La densitat del text, la complexitat de l'argument i una certa manca de teatralitat, que fan imprescindible veure la peça més d'una vegada per capir-la en la seva totalitat, volen un públic voluntariós i atent. La contrapartida, si s'hi entra, és fruir d'una història d'època, formalment moderna, en què destaquen la claredat en la dicció, l'honestedat i la intensitat en la dedicació física dels intèrprets –les noies, amb Aina Calpe, Roser de Castro i Laura Pujolàs al capdavant, millor que els nois, malgrat algun desajustament en les edats– com a recursos per suplir la deficiència de tensió dramàtica del text i fer-lo arribar, de la millor manera, a l'espectador.