El Museu Memorial de l'Exili (Mume) va trobar ahir l'aparador ideal a la facultat de Lletres de la UdG per divulgar més enllà de les seves sales d'exposició un dels propòsits fonamentals pels quals es va fundar: recordar un esdeveniment històric de les dimensions de l'exili republicà provocat per la Guerra Civil espanyola. I res millor que comptar per a l'ocasió amb Sam Abrams com a portaveu. El reputat poeta, traductor, crític i assagista d'origen nord-americà va encetar amb el seu habitual (i agraït) to pedagògic la conferència recital titulada Poesia i exili. L'acte, en què es va fer una aproximació a l'extraordinària complexitat de l'exili a través de la veu literària de cinc testimonis excepcionals, va començar amb un preludi de cinc reflexions sobre l'estat de la qüestió.

De les cinc tesis, la primera va ser sens dubte la més contundent. Va servir sobretot per deixar clar que, després de 71 anys, no coneixem prou a fons el fenomen de l'exili ni les grans obres de literatura que va generar. I Abrams va aprofitar-ho per fer una crida a «desenterrar totes les obres, per tal de publicar-les o reeditar-les, segons el cas, i a continuació avaluar-les». L'honestedat a l'hora d'afrontar el tema de l'exili, eixamplar-ne els paràmetres conceptuals, trencar l'encotillament genèric, contextualitzar l'exili en un àmbit internacional i ser conscients del moment crucial en què vivim per perpetuar-ne el record (encara queden uns quants testimonis vius) van ser, a grans trets, unes quantes de les seves valoracions posteriors.

Tot seguit, la lliçó magistral es va complementar amb l'anunciat recital poètic, amb una valoració crítica de les obres inclosa. Des de la desesperança d'Artur Bladé fins a la lluminositat vitalista de Carles Riba, passant per la reivindicació de Clementina Arderiu, el que va aconseguir Sam Abrams és deixar ben palès que, d'exilis, n'hi va haver –i n'hi ha– de tot tipus i ben variats.