– «Voldria deixar clar que no partim d'una situació catastròfica. Aquí hi ha hagut molts esforços de molta gent durant molt temps, des del món local, des de les diputacions, des del govern... És a dir, tenim un parc d'equipaments prou potent, però el nostre objectiu és convertir la cultura en un pilar bàsic de l'estat del benestar, un element de primera necessitat i un dels principals factors d'igualació social. Per tant, no podem pensar només en les pensions i en altres serveis, i deixar que la cultura vagi quedant relegada en funció de la disponibilitat de recursos. També en cultura hem de garantir uns mínims bàsics per a tothom, i aquesta és l'essència del nou pla.»

–«Fa una mica més de cent anys, a Catalunya van sorgir unes noves classes treballadores. No havien tingut un accés fàcil a la cultura i l'educació, però llavors la cultura també es va transformar molt ràpidament a través de la industrialització i els mitjans de comunicació de masses. Aquests sectors populars es van adonar que la nova societat exigia una adaptació cultural, i la clau d'aquesta adaptació va ser l'alfabetització. Aquesta gent es va organitzar pel seu compte fundant entitats, associacions, ateneus, etc., que en alguns casos fins i tot van aconseguir construir els seus propis equipaments.»

–«Ara som davant d'un altre gran canvi revolucionari que afecta la cultura i els sistema de vida, a través de la introducció de novetats tecnològiques que estan canviant la manera de relacionar-se, d'adquirir informació i de processar-la. De manera que ara el repte és una mena de nova alfabetització, que no té a veure amb aprendre a llegir o escriure, sinó amb la capacitat de les persones de conèixer els procediments per accedir a les fonts d'informació i de coneixement i poder utilitzar aquests recursos tecnològics al servei dels seus interessos. Ja no n'hi ha prou amb unes etapes reglades d'ensenyament obligatori, sinó que el canvi va més enllà i travessa tota la vida quotidiana de la gent. El que hem de fer és promocionar recursos de qualitat a través d'equipaments públics per garantir el servei universal.»

–«Un dels problemes greus que tenim plantejats en aquests moments és que una part molt important dels joves que accedeixen a la cultura, sobretot a través de la xarxa, interpreten que els continguts culturals són gratuïts. I això, que alguns d'aquests joves i alguns ideòlegs fan aparèixer gairebé com l'estadi final de la democratització de la cultura, acaba resultant que té efectes paradoxalment perversos, com és el fet que, si tens accés a continguts culturals gratuïts, és evident que aquests continguts tenen costos i, per tant, la gent que els fabrica alguna remuneració ha de tenir; això vol dir que allò algú ho paga i selecciona els continguts que t'arriben.»

–«És que la cultura té un cost. Un sistema econòmic basat en la cultura en què els fabricants de material informàtic cobren, les empreses de telecomunicacions cobren, els fabricants de suports digitals cobren, els fabricants de reproductors cobren, és a dir, cobra tothom menys el creador. Al final el que s'acaba produint és una banalització de l'activitat creadora, excepte per a aquells que s'ho puguin pagar, perquè de creació de qualitat ja n'hi haurà, però aquesta tindrà un sistema de pagament, com ha passat amb la televisió, on hi ha gent que té accés a les pel·lícules d'estrena i als continguts esportius importants, pagant. Un govern ha d'assegurar que hi hagi un mínim disponible per a tothom, igual que els serveis sanitaris, i després ja serà la responsabilitat de cada ciutadà si vol utilitzar o no aquests serveis. Aquesta és una mica la filosofia del pla: col·locar la cultura com un element bàsic del nou model de país, en un moment de construcció nacional.»

– «Hi ha una excepció específica de les comarques gironines: el mapa d'arxius és satisfactori. Ara mateix, a les comarques gironines ja no cal cap més arxiu, gràcies al desplegament del mapa d'arxius comarcals, complementat amb la creació d'arxius municipals.»

–«Ens en falten setze. Són un equipament estrella. En diem biblioteques, però de fet són veritables mediateques i punts d'accés a recursos en línia.»

–«Va molt lligat al fet que els ensenyaments artístics van guanyant terreny. En aquest país no hi ha hagut grans oradors en bona part perquè no hem tingut una bona formació teatral de caràcter general que fomentés les habilitats expressives. Curiosament, en el cas de l'esport molta gent ha entès allò de mens sana in corpore sano, però ara cal assimilar que un bon ambient cultural també contribueix a una bona salut integral.»

– «No, tot i que evidentment la demografia és un paràmetre bàsic. El pla té dues excepcions clares per raons molt diferents: una és el cas de la vall d'Aran, que té una llengua pròpia i distintiva del territori, i això requereix també un pla cultural específic que tingui en compte la seva realitat. I, d'altra banda, hi ha el cas de Barcelona, perquè concentra no només un gran pes demogràfic, sinó també, i sobretot, alguns dels equipaments culturals més importants i exerceix unes funcions de capitalitat, i per tant també necessita un pla cultural específic.Però a banda de les dades demogràfiques, que són un element prou objectivable i que permeten fer una projecció de cara al futur i establir uns mínims, hi ha alguns factors correctors: hi ha municipis que no arriben als 50.000 habitants però que són capitals de comarca i requereixen equipaments propis de localitats més grans.»

–«Aquí no podem concretar gaire, perquè entenem que perquè hi hagi un museu en un lloc determinat, hi ha d'haver una realitat preexistent que el justifiqui: o hi ha un element patrimonial o una tradició determinada, o bé hi ha una col·lecció particular o un factor d'oportunitat que el fa viable.»

– «Són equipaments polivalents previstos per als municipis més petits que vulguin tenir punts de lectura o de connexió a internet més estables que un bibliobús. Els CAP culturals tenen un sentit semblant als dels CAP de salut, com una espècie d'assistència primària cultural que cobreix les necessitats més bàsiques.»

– «Els municipis són els que promouen l'estudi i nosaltres els ajudem a fer-lo. Assessorem els tècnics que hi ha en cada Ajuntament en matèria de cultura, però la iniciativa la té el món local. Per part del govern, el compromís és fort? Estem parlant d'una mica més de 1.200 milions d'euros, vol dir més de 600 milions que hi posa el govern. Si aquests 600 milions els dividim per 10, surt una mitjana de 60 milions d'euros l'any. Però no són de més a més, perquè d'aquests diners, ja en gastem de l'ordre de 40 cada any en equipaments, de manera que hem d'incrementar-ho una mica per poder satisfer l'ambició del pla.»

– «Depèn de com es mira. Allà on hi ha una població més dispersa, amb municipis de dimensió petita o mitjana, acaba sent més costós posar equipaments que no pas en les grans ciutats, perquè la ràtio sempre surt favorable; la inversió per habitant més barata segur que és la de les ciutats. El pla aconsegueix introduir uns criteris d'una certa racionalització d'un mapa legítimament constituït, però que mostra més de 900 municipis. Que en un país de 7,5 milions d'habitants en què una sola àrea metropolitana en té prop de 5 i a la resta hi hagi més de 900 municipis no té massa cap ni peus, però això obeeix a raons històriques. Sabem que tothom és molt gelós de la seva pròpia identitat, i per això intentem avalar i impulsar projectes de caràcter mancomunat. En les comarques menys poblades, anem a una certa concentració d'equipaments, però tenint en compte que sempre hi hagi una certa garantia d'accessibilitat en quilòmetres o en temps de desplaçament. Ningú ha de tenir tots aquests equipaments o prestacions a més de mitja hora, que és el tipus de paràmetre que es planteja quan es parla de salut o del sistema educatiu per fer-los sostenibles.»

– «No, no hem llançat la tovallola, però passa que la feina que hem fet aquests darrers temps en matèria de patrocini i mecenatge, a part de donar suport a qualsevol iniciativa per modificar la llei espanyola, perquè el tram de la Generalitat és tan petit que no val l'esforç d'actuar, ha estat encaminada sobretot a intentar evitar que els patrocinadors i mecenes de l'activitat cultural que ara es desplega a Catalunya no marxin. Perquè fins i tot una de les grans plataformes de provisió de recursos de caràcter social i cultural com són les caixes, a través dels processos de fusió i de la davallada de beneficis, han reduït les seves aportacions de manera més o menys generalitzada. Hem intentat treballar amb aquestes entitats perquè mantinguin les seves aportacions. Pensar ara en patrocinis de caràcter privat a la xarxa d'equipaments ens assembla que no toca, seria com si demanéssim als esforços privats que financessin la seguretat social.»

– «Però és que en aquest moment aquesta societat té greus mancances. Entenem que és més fàcil que els ajuntaments busquin patrocinadors locals, empreses instal·lades al territori que puguin contribuir a finançar alguns d'aquests equipaments, que no pas que ajudin el govern. No podem entrar en competència amb els ajuntaments per tal de buscar patrocinis. També entenem que és més fàcil engrescar el patrocinador privat per a intervencions en el patrimoni monumental i històric, que no pas en la construcció de nous equipaments, que es fan amb uns paràmetres que els establim nosaltres de comú acord amb els ajuntaments.»

– «Crec que és un programa inequívocament d'esquerres, però profundament transversal. La idea que la cultura forma part dels elements bàsics de les polítiques socials és una idea, inicialment, substancialment d'esquerra, però al mateix temps crec que transversalment compartida com un instrument bàsic de construcció nacional, perquè tot l'arc democràtic vol un procés de construcció nacional que es basi en la defensa de la llibertat. De la llibertat de criteri, de la justícia social, de la solidaritat i de la igualtat d'oportunitats.»

– «Aquesta és una feina molt complicada que vol una dedicació intensiva. El compromís va ser per a 4 anys. Veurem què passarà a les eleccions. La meva percepció és que el mapa electoral variarà molt poc, perquè la gent és conscient que la situació és difícil per a ells i per als governs. També és conscient que en moltes àrees del govern hi ha hagut molt bona gestió, però això no és espectacular i no condicionarà les opcions de vot. Tinc la impressió que les raons per la qual la gent vota en un sentit determinat no han experimentat un canvi substancial. Està bé, però, que arribi gent amb energia renovada, amb il·lusions noves. Jo no l'he perdut, la il·lusió. He acceptat el risc per a una etapa i el que hem de fer és deixar-hi la pell, ara.»

– «Ramon Alberch és un subdirector general d'arxius extraordinari, de tota solvència i confiança i que ha representat sempre en aquest àmbit els interessos del departament i gaudeix de tot el nostre suport en qualsevol tema. Respecte als germans Centelles, tinc la impressió que han estat assessorats amb una orientació que els va confondre respecte de la voluntat del departament de fer una declaració d'interès patrimonial sobre la col·lecció d'imatges, que l'única cosa que buscava era garantir, en cas de voler vendre la col·lecció a tercers, el dret de tempteig i retracte. Això és un exercici responsable de l'obligació del govern de Catalunya de servir i preservar l'interès general. Ho vam fer perquè ho havíem de fer i ho vam fer de la manera que s'havia de fer i això no comportava cap lesió, ni una, de cap mena, dels drets de la família Centelles.»

– «Que hi hagi un reconeixement del valor patrimonial sobre un bé és bo. L'única servitud que comporta és notificar-ho en cas de venda, per tal que es pugui fer el procés de tempteig i retracte. No hi havia cap risc. La qüestió, però, és que això ja estava venut al ministeri. Ja he dit públicament en alguna ocasió que, per part d'algunes persones del ministeri, es va prendre una decisió i es va tenir un comportament absolutament deslleial. Estic íntimament convençut que el desenllaç de tot plegat no té res a veure amb la voluntat expressa del fotògraf Agustí Centelles i tampoc no s'adiu amb l'actitud del govern respecte a Centelles i especialment l'actitud d'aquest govern o d'altres institucions, com l'Ajuntament de Barcelona. El nostre arxiu nacional té uns dipòsits climatitzats, adaptats específicament per contenir arxius de negatius, plaques de tot tipus i per conservar material fotogràfic de tota mena. A Salamanca potser algun dia ho faran. Des de tots els punts de vista tot plegat ha estat una llàstima. En el cas de les persones del departament, tenen uns criteris que han de preservar. Això és el govern de Catalunya, no podem estar sotmesos a una subhasta i a un canvi de criteri constants. La llàstima és que si va sortint soroll mediàtic sobre això és complicat que la qüestió es tranquil·litzi per poder recuperar un tracte cordial i poder arribar als millors acords possibles en benefici del patrimoni català.»

– «Les polítiques culturals s'han de combinar formant part de les polítiques socials, però també establir clarament que la política és un factor econòmic amb una gran capacitat de generar ocupació de qualitat, valor afegit i de transferir elements d'innovació. Això vol dir que les polítiques culturals han d'atendre simultàniament la garantia d'una provisió de serveis i recursos mínims per a tothom, però al mateix temps una voluntat d'excel·lència i de creativitat al màxim nivell. El govern no és l'òrgan adequat per dir si s'ha de prioritzar l'obra d'un pintor o una pintora determinats. No cal que ho faci. El que ha de determinar és on van a parar, a trets generals, el recursos que tenim, distribuint-los a sanitat, a seguretat, però també a infraestructures culturals i a l'impuls de la creativitat. En aquest sentit és millor que hi hagi un organisme que treballi a partir de criteris estrictament artístics i professionals. Aleshores, el Conca és un instrument perfecte per fer això, i ha de poder treballar amb un gran marge de llibertat. A mesura que passin els anys es veuran els avantatges d'això. Fins ara fèiem clientelisme? Sincerament crec que no, però hi ha coses que no cal que les faci el govern. El Conca és un organisme legitimat perquè els seus membres vénen dels mateixos sectors, tenen una expertesa reconeguda i està bé que donin el seu criteri, amb els seus arguments, i facin aquestes polítiques, que comporten una gran responsabilitat pública. El govern el que ha de garantir és aquesta provisió de serveis públics culturals de qualitat i les estratègies del país pel que fa a les inversions, a la projecció pública, a disposar del patrimoni en bones condicions, a digitalitzar el fons patrimonial i documental del país perquè estigui a la xarxa...»

– «L'1% cultural el poden generar només els departaments inversors i costa de fer perquè la temptació és utilitzar aquests diners directament el departament inversor. En situacions de precarietat de recursos, tothom fa el que pot, però hi ha hagut força lleialtat en això. Les inversions culturals tendeixen a repercutir damunt d'altres sectors econòmics i és evident que el turisme és un dels principals beneficiats. Tampoc no cal que hi hagi un retorn directe a l'àmbit cultural per part d'aquests sectors; em conformaria que hi hagués consciència de l'efecte dinamitzador i activador de les inversions culturals, perquè alguna gent té la temptació de considerar-les com una mena de luxe, i no ho són. Per a algunes comarques és un motor fonamental. La valoració i l'explotació del patrimoni en algunes comarques, antigament rurals, ha estat la clau de volta de la subsistència i el desplaçament cap a activitats de caràcter terciari, turístic o de serveis.»

– «Temporada Alta és el festival més important de Catalunya. De moment té una dotació limitada, important, però limitada, però hi creiem perquè és un festival de referència, funciona, té una notable projecció i, a més, existeix un factor de conjuntura excepcional que és en Salvador Sunyer i això n'explica l'èxit, per la seva implicació personal sostinguda. Sunyer és conscient que arribarem al màxim de les nostres possibilitats. També cal dir que el suport rebut des d'Europa –pla Interreg, per l'ECT– ens obliga a modificar i millorar la gestió. Temporada Alta és un festival fantàstic per al sector i té un pressupost inferior a altres festivals del seu nivell o inferiors. En som conscients.»