Enfrontar-se amb el passat, enllaçar records d'allò que s'ha fet, de situacions viscudes i, sobretot, d'allò que no s'ha fet, amb el resultat d'aquell regust agredolç que proporciona la nostàlgia barrejada amb la decepció de veure que un munt d'il·lusions han quedat precisament en aquest estadi, és un exercici força habitual. La jove companyia valenciana El Pont Flotant té la gran virtut de transformar aquesta revisió, que a vegades té resultats dramàtics, en una obra de teatre que és un autèntic cant a la vida. Perquè Com a pedres, el muntatge que els ha proporcionat notorietat en el panorama escènic estatal i que té uns quants punts de contacte amb el seu següent, i també esplèndid, espectacle, Exercicis d'amor, permet reconciliar-se amb la vida, acceptar determinats processos com a part indestriable d'aquesta, però compte!, sense un esperit de rendició o submissió, i sense ombra de frustració. Els membres de la companyia valenciana ho aconsegueixen amb un muntatge que vessa generositat i poesia per les quatre bandes; en què l'objecte de tot plegat són ells mateixos i les seves vides; en què juguen hàbilment amb el temps: el passat, la memòria, el present, el futur i el mateix temps de la representació, amb una aparent i efectiva senzillesa, una naturalitat capaç d'ocultar a ulls del públic una construcció complexa tant de la dramatúrgia –composta per diverses escenes lligades– com dels personatges. Tota la matèria primera és fruit de la pròpia experiència vital dels membres de la companyia, per la qual cosa la peça té uns quants referents generacionals, que no eviten, però, que el públic d'altres edats –lluny de la trentena, per sobre o per sota– s'hi identifiqui en moments concrets. Joan, Pau i Jesús comparteixen amb el públic els seus àlbums de fotos familiars, els autèntics; indaguen sobre la seva infància; són adults que representen nens que juguen a ser adults; són una actriu i dos actors que juguen explorant la frontera de la realitat i la ficció, fent gala d'un deliciós sentit de l'humor i introduint unes quantes sorpreses que contribueixen a accentuar el caràcter sincer d'aquest teatre de la veritat i de l'emoció, que practiquen de manera admirable. El Pont Flotant innova en el camp del llenguatge escènic –és absolutament impagable l'escena en què celebren aniversaris bufant la flama d'un encenedor com si fos l'espelma d'un pastís i s'enceta un viatge al futur a una velocitat de vertigen–, treballant sense presses malgrat les urgències que s'imposen en aquest món de les arts escèniques, a la qual cosa també hi ajuda, sens dubte, que disposen del seu propi espai de creació. És així com la companyia troba una veu pròpia, una manera de fer honesta i recognoscible; és així com dissabte, a La Planeta, ens van embadalir.