Heus aquí un espectacle perfecte! Una deliciosa revisió del mite de Don Juan, el personatge que representa la ruptura absoluta de totes les normes i regles preestablertes, la llibertat i l'individualisme a ultrança, fruit de l'Espanya de la contrareforma. Miquel Gallardo i Paco Bernal, però, a diferència dels textos en què s'han inspirat, porten Don Juan a la vellesa i li mantenen aquest esperit indòmit fins al final, eliminant qualsevol rastre moralitzant que sí que existeix en l'original, per exemple, de Tirso de Molina, de manera que obliga el públic a considerar la trajectòria del personatge des d'un altre punt de vista, m'atreviria a dir que molt més ric i interessant. El text, que conté grans dosis d'intriga i incorpora potents girs argumentals, és molt interessant, intel·ligent i ben escrit, sense que se li vegin les costures que uneixen fins a cinc fonts diferents de les quals beuen els autors.

La sinopsi no és complicada. Don Juan és vell, el torturen els espectres del passat, de les dones que va seduir i enganyar, i té una estranya malaltia, de manera que es reclou en un convent, en què tindrà com a curador un frare jove, que no coneix altra vida que la del convent, i que passarà del respecte i una certa paüra a l'admiració, envers un hoste amb el qual manté una relació de dependència i submissió que també té la seva translació a la relació existent entre el titella (Don Juan) i el seu manipulador (Miquel Gallardo). Tot allò que passa és observat pel pare Lluís, el prior del convent, des de l'ombra. Tots tres personatges tenen un passat comú, del qual el text va donant pistes, fins a l'esclat final.

L'emoció és intensa, profunda, al final de l'espectacle. Don Juan és un personatge inoblidable per diversos motius: per la mateixa construcció del titella –hom diria que té vida pròpia–, per la magnífica construcció del personatge, amb un caràcter molt fort, i pel virtuosisme de Miquel Gallardo en la manipulació, projectant les expressions sobre el ninot a la perfecció, sempre al servei d'aquest quan intervé, mantenint una expressió neutra de manera que res no distreu l'atenció del públic, però recuperant protagonisme quan cal per al personatge que ell interpreta, la qual cosa implica una novetat. La tasca de Gallardo és d'una exigència, física i mental, extrema, i la resol amb una brillantor admirable, perquè atorga a cada personatge el seu rol just, exacte, els situa a tots en el mateix pla, inclòs l'únic de carn i ossos, el seu fraret Jacob. La dissociació és perfecta, precisa, i l'embadaliment del públic és una constant al llarg de tota la peça.

No hi ha res improvisat, tot està apamat i respon a una lògica que ha dut Castillo i Gallardo a construir una joia d'una gran potència visual i dramàtica, però al mateix temps d'una delicadesa i poesia esbalaïdores. La utilització intel·ligent d'altres llenguatges, com ara les videoprojeccions, per superar les limitacions lògiques del fet de ser un sol actor manipulador en escena, afavoreixen el muntatge, així com una escenografia austera, però molt suggeridora, i una il·luminació que ajuda en tot moment a la creació d'atmosferes. Llàstima de l'absoluta desconsideració d'una espectadora envers la resta de públic i la companyia, en deixar-se encès el mòbil, que va sonar, i és clar, fent miques tota la tensió dramàtica que s'havia acumulat al llarg d'una hora d'espectacle, en un moment clau de la peça. Malgrat això, servarem un gran record d'aquest inoblidable Don Juan.