El lema ja dóna una pista de quin era el tarannà ideològic i vital de Pere Estela Llopis, que va néixer l'any 1875 a Tarragona, on va morir el 1951. Catalanista, bibliòfil, vinculat a persones i idees de redreçament cultural del país, Estela era l'avi de la Maria Pallach, que fins fa ben poc ha portat la llibreria de referència per a diverses generacions de reusencs, que va fundar amb el seu home, el savi Isidre Fonts, i que ara regenta la filla (i per tant besnéta de Pere Estela), la Montsant Fonts Pallach. El punt de llibre és molt bonic, com acostumen a ser-ho els que edita de tant en tant la llibreria del carrer de la Galera, perquè reprodueix la marca de relligador d'Estela en un magnífic dibuix del seu bon amic Eudald Canibell i Masbernat (Barcelona 1858-1928), tipògraf i il·lustrador, que també va ser bibliotecari de la Biblioteca Pública Arús de Barcelona, un centre de referència del lliurepensament. El punt també inclou una breu biografia de Pere Estela i el bell poema L'home qui regira llibres que li va dedicar, l'any 1925, el també tarragoní Bernabé Martí i Bofarull.

Pere Estela s'inscrivia ideològicament en el catalanisme d'esquerres que en les primeres dècades del segle XX estava una mica descol·locat. «No connecta, evidentment, amb el republicanisme radical de Lerroux però tampoc amb l'autoritat de la Lliga de Cambó per erigir-se en única representant dels interessos de Catalunya», puntualitza Salvador Palomar, que aquí identificarem com a besnét polític de Pere Estela. Va formar part de la Unió Democràtica Nacionalista, que des del 1907 va aplegar tot el catalanisme de la ciutat de Tarragona. Desapareguda aquesta agrupació, es va integrar a la Unió Nacionalista Republicana, va participar activament en la vida municipal i va mantenir una bona relació amb Pere Lloret, alcalde de Tarragona des de l'abril del 1931 fins a l'octubre del 1934. Estela no era «gens amic de les coses d'església, encara que es delia per la música d'orgue, motiu que el portava sovint a visitar la catedral de Tarragona», recorda la família. Pel seu agnosticisme, doncs, el lliurepensador es va empescar aquest precís i contundent Qui matina, domina per estampar en els llibres que relligava. Potser s'estalviava així haver de recórrer a A quien madruga Dios le ayuda, que ni per idioma ni per l'apel·lació divina que conté li devia fer gaire goig per expressar el seu amor i dedicació a la seva feina i als llibres. I és que la personalitat de l'enquadernador i llibreter tarragoní s'inscrivia de ple en la que definia els seus companys de gremi, el de les arts gràfiques, que va ser determinant en els canvis socials de la Catalunya del 1900. «Les arts gràfiques eren l'avançada de les transformacions socials i polítiques, ja que els seus treballadors eren gent culta i que consideraven el llibre com la gran eina de l'educació popular», torna a apuntar Palomar. Aquest aspecte, i d'altres, van sortir en la conversa amb la historiadora Dolors Marín sobre la relació de les arts gràfiques amb el canvi social del tombant del segle XX, que va tenir lloc al Centre de Lectura divendres passat amb motiu de la presentació del punt de llibre. L'enquadernador Estela tenia el taller a la rambla Nova, negoci que les seves filles, Carme i Dolors, van continuar fins al 1988. La Carme era la mare de la Maria Pallach i amb el seu marit, Carles Pallach i Badia, va ser una activista incansable en favor de la llengua i la cultura catalanes. Unes trajectòries, les de Pere Estela i família, que els seus descendents reusencs han volgut recuperar ara. Qui vulgui saber més detalls de la nissaga familiar i de la gestació del punt de llibre, que consulti el bloc de la llibreria (llibgaudi.wordpress.com). O, encara millor, que hi vagi a comprar un llibre, sense haver d'esperar que arribi Sant Jordi (que de llibres se n'han d'anar comprant tot l'any, cois), i l'hi regalaran.