La seva podria ser una de tantes històries marcades per l'exili, però com molt bé recull Jordi Font, director del Museu Memorial de l'Exili a la contraportada del llibre, el seu és un testimoniatge de gran valor «perquè té la singularitat que recull el punt de vista de qui era un infant en aquella època». La mateixa Mercè Ettinghausen ho reafirma, tot reconeixent que en absolut es tracta d'un llibre d'història i sí més aviat d'un llibre de memòries que reconstitueix les seves experiències d'aquell temps. Tracta, com bé diu, de «les reaccions i els sentiments d'una nena que viu immersa en aquells anys tan terribles, com la majoria de la gent de la rereguarda, amb una angoixa constant, però que sent alhora els efectes dels esdeveniments més aviat de retruc i d'esquitllada».

El mateix títol del llibre, Ombres sota un cel radiant (CCG Edicions), ja denota un marcat contrast, que és patent al llarg de la lectura d'aquests records poètics i agredolços. Les seves són unes memòries en què tant hi ha lloc per a la nostàlgia i la tristor, com per als moments intensament joiosos i banyats d'innocència. En elles es dibuixa la infància d'una nena –la Mercè–, afectada per la separació dels pares arran dels bombardeigs sobre Barcelona l'any 1939. Ho recull intensament en el llibre, talment una esquerda emocional: «Una abraçada curta, però sí que molt forta. Això em va fer comprendre que la seva marxa seria una separació de dies sense fi. (...) Una cosa tenia ben clara dintre meu: la mare marxava, i jo em quedava.»

Sort en va tenir de l'escalfor dels avis en la seva estada a l'Empordà, reconvertits per les circumstàncies en figures paternes. I és que l'amor dels avis –ell nascut en una masia prop de Beget, ella de Calonge– és un dels contraforts amb els quals l'autora es va aferrar per no deixar-se portar per la tristesa i la soledat.

Per emotiu també, el capítol que recull la travessa dels Pirineus juntament amb els seu avi per reunir-se amb la seva mare. Una «excursió» que la va portar, en tren i tartana, fins a Molló, i llavors a peu fins a Serrallonga. La intensitat de la retrobada la deixem per als lectors.

En preguntar-li el motiu pel qual ha escrit les seves memòries, l'autora no amaga que va ser el seu fill que, ja des de ben petit, li demanava que les recollís en un llibre. El procés, reconeix, ha estat catàrtic. I arran d'això, els lectors tenen ara l'oportunitat de compartir amb el fill de l'autora unes memòries que evoquen olors, colors, rostres..., i són farcides de detalls de la vida quotidiana. Tot, escrit amb intimisme i molta sensibilitat.