Després d'endinsar-se de ple en la guerra de l'aigua i la revolta antitransvasament a les Terres de l'Ebre de principis d'aquest segle XXI en Aigua, la font de la vida i en les màfies i el negoci de l'aigua a l'Estat espanyol en Contracorrent, Mario Pons (l'Ampolla, 1978) aborda en el seu tercer documental, La batalla de la memòria, que a Tortosa va aconseguir omplir l'auditori Felip Pedrell, una altra guerra, la Guerra Civil espanyola i les seqüeles morals i psicològiques que la batalla de l'Ebre ha deixat en la gent de les Terres de l'Ebre. Són temes que d'entrada sembla que no tenen gaire relació.

«En realitat no vario tant el tema, perquè en tots tres documentals intento aprofundir en el mateix, buscar allò que ens fa callar i quedar-nos a casa: la por de la repressió.»

Després del tema de l'aigua què el va fer recular en el temps i furgar en les ferides de la batalla de l'Ebre? Algun parent seu va lluitar a la guerra?

«El meu iaio matern, Joan Múria Llaó. Als disset anys el van enviar al front d'Aragó, on va estar a punt de morir de tifus. Va arribar a un estat de degradació tan fort que el seu pare, quan el va anar a buscar, el va reconèixer per una cicatriu que tenia al front i va aconseguir salvar-lo pagant. Quatre mesos més tard quan estava recuperat el van enviar al front de l'Ebre.»

És a dir, que una mica les explicacions del iaio li van despertar l'interès...

«Més que les explicacions els silencis. Jo, per fer Aigua, font de vida, vaig extreure molta informació del meu iaio, pescador i pagès, que m'explicava com era el Delta abans que fessen els embassaments, jo intentava que m'expliqués també coses de la guerra i de la batalla de l'Ebre, però ell mai volia parlar de l'experiència traumàtica de la guerra i van ser els seus silencis els que em van fer interessar pel tema. És el trauma d'un territori que va ser front de guerra durant molts anys, perquè abans de la Guerra Civil van haver-hi les guerres carlines. Crec que això ha influït en el nostre caràcter, en la desconfiança mútua entre veïns, en les picabaralles entre pobles. És un llastre que encara arrosseguem. Recordo que durant els anys de la lluita antitransvasament el meu iaio em deia que no em compliqués la vida, que els que manen sempre fan el que volen. Aquest no hi ha res a fer de molta gent del territori és una herència de la repressió.»

Quin és l'objectiu del seu documental?

«Tornar al territori allò que se li ha pres i que es reconega el dèficit històric que patim. Crec que no s'ha dit prou que les Terres de l'Ebre van ser màrtirs de la Guerra Civil a Catalunya. Un 15% de la població va desaparèixer entre morts i exiliats. La intenció es ficar el dit a la llaga però sense fer mal, només per purificar i deixar aquest llastre que no ens deixa avançar. Aquella era una guerra antiga, però ara en vénen d'altres: la de l'aigua, l'energètica i el que voldria és que la gent de l'Ebre reaccionés. La gent de la tercera generació –que també té veu al reportatge– té la responsabilitat de fer net i possibilitats de fer-ho, perquè té la perspectiva del temps i no té vinculacions directes amb el dolor ni la rancúnia, i a més té la formació per fer-ho.»

És un documental subjectiu o objectiu?

«És objectiu però partix de la subjectivitat dels testimonis. Explica una història local però a l'hora servix per explicar la universalitat de la violència en un conflicte bèl·lic, la repressió i la desaparició de persones estimades.»