Costaria trobar un espai més autèntic per exposar mig centenar de pàgines i vinyetes originals dels còmics de guerra (més aviat, còmics descaradament antibel·licistes) de Jacques Tardi, o senzillament Tardi, que un antic refugi antiaeri de la Guerra Civil espanyola. Les parets impregnades de laments, gemecs i planys d'El Refugi de la plaça de la Vila de Badalona tornen a suportar, més de setanta anys després, un segon repertori d'històries humanes marcades del tot pel signe de la por de morir. En aquesta segona tongada de dolor, però, i sota el clam desvergonyit, intencionadament impertinent, de ¡Puta guerra!, la darrera gran obra gestada per Tardi amb la complicitat de l'historiador Jean-Pierre Verney, El Refugi pot trobar consol en l'art revelador d'un dels historietistes clàssics contemporanis d'Europa. Senzillament, Tardi.

L'exposició ¡Puta guerra!, de la qual Jaume Vidal, redactor en cap de cultura d'El Punt, és el comissari, es va inaugurar ahir al vespre amb la presència de Tardi, i serveix de pròleg a una nova edició del Saló del Còmic que avui farà la seva estrena oficial. Però aquesta mostra, oberta al públic fins al 30 de maig, també vol ser una picada d'ullet a la recent decisió de crear el Museu del Còmic i la Il·lustració de Catalunya a Badalona.

El mig centenar d'originals del pare de l'heroïna malcarada Adele Blanc-Sec (ara reconvertida en una adaptació cinematogràfica que signa Luc Besson) i del no menys outsider Nestor Burma despleguen tota la fascinació que Tardi sent per la Primera Guerra Mundial, de la qual encara ara li ressonen a les orelles els macabres relats que li explicaven de petit els seus avis.

L'exposició d'El Refugi aplega pàgines i vinyetes procedents de tres treballs diferents: La guerra de les trinxeres, ¡Puta guerra! (que acaba d'editar Norma Editorial) i Matinades sagnants, aquest últim, un llibre disc concebut amb la sensibilitat de la seva companya, la cantant Dominique Grange. Precisament avui (a les 19.30 h) a l'Institut Francès, Tardi i Grange oferiran un espectacle musical en viu a recer de les Matinades sagnants.

Parlar de Tardi és parlar de la guerra, del drama de la guerra, de la guerra sense maquillatges, no pas del postís glamur de la guerra dels herois, ni de la falsa èpica dels combatents impecables, sinó dels soldats rasos que s'arrosseguen com rates per les trinxeres i que només resen per tornar a casa.

«M'agrada dibuixar insistentment la Gran Guerra perquè em permet abordar qüestions a què no trobo respostes. Per exemple, per què hi va haver tan poques desercions?! No m'ho explico... Per què no van fugir? No té cap sentit que no ho fessin», emfasitzava ahir Tardi. Però és que la història oficial no li resol els dubtes? Sembla que no... «Els historiadors han configurat una idea col·lectiva del deure comú. Però això és una invenció.»