Quan vaig començar a llegir aquest recull de contes em va venir a la memòria que Toni Orensanz s'havia penjat a les espatlles de Pere Calders. No sé, li vaig endevinar una mena de realisme màgic que sorgia de les seves paraules. A Carlicos i companyia, la presència d'una pedra basàltica al mig del carrer on tothom hi entrepussava, la feinada que van tenir per extreure-la quan van pavimentar el carrer i el seu origen incert m'han fet pensar en aquesta adscripció. El segon relat, on es rifa un xalet, destruït després per una bomba llençada per un Junker alemany durant la Guerra Civil espanyola, també m'hi ha fet pensar una mica.

Després he vist com aquesta primera impressió s'anava esvaint i ocupava el seu lloc l'ombra de Jesús Moncada. Perquè Toni Orensanz parteix de fets anecdòtics que tenen com a base uns tipus ben singulars de Falset o la comarca del Priorat per bastir unes narracions que poden arribar a crear un mite local, igual que ho va fer Moncada amb Mequinensa. Té un toc d'originalitat en l'ús d'un llenguatge viu, directe i popular, amb aportacions del parlar occidental propi del Priorat.

El llibre presenta formats ben diferents en el conjunt dels relats. Des dels més faceciosos com el d'Eufrasi Ginesta amb el tòpic «Ara torno». I encara l'esperen... O els embolics de família a Cal Sentís i Los barbis, colla de Capçanes amants de la gresca i del vi. Fins als més complexos amb rerefons històrics com és el cas de Francesc Simó, Rabascall, que explica el final de la vida monacal a Scala Dei després de la desamortització de l'any 1835, Bonaventura Durruti o Nicomedes Méndez, on es narra la història d'una execució duta a terme al castell de Falset.

Després n'hi ha uns quants que segueixen viaranys diversos. Síntesi i duresa: Emili Sastre, capellà de Marçà que venia parcel·les al cel. Dues històries de pregoners de poble, que anaven per les cantonades informant els vilatans de notícies d'interès general o donant instruccions sobre el capteniment que havien de seguir els vilatans. Los mixos, relat de l'estima que s'arriba a tenir als animals de treball casolans, en aquest cas a una mula. O la brevetat: «–On vas, Quimet? –A fer un mos d'aigua i un trago de pa», que m'ha tornat a fer pensar en els contes breus de Calders, despullat, però, de l'aparat màgic. Un cert grau de tendresa i ingenuïtat es manifesta a Joan Ferrer Cagabitllets, pagès gran, que de cop s'ha fet ric jugant a la borsa, o a Pere Muntaner, Matacavalls sobre la condició dels concos, dels fadrins vells.

L'autor reïx en la descripció dels personatges i en la manera com els fa pensar, parlar i actuar. Un cop llegit el llibre, vaig veure l'entrevista que li feia Natàlia Borbonès en l'especial conjunt de l'Avui i El Punt del dia de Sant Jordi. Una de les respostes diu: «Quan vaig llegir Els contes de la mà esquerra de Moncada, fa uns anys, se'm van obrir els ulls (...) A cada poble es pot crear un imaginari mític.» I per fer-ho cal seguir el títol de la mateixa entrevista: «Visc en un poble que ja no existeix.» Així, doncs, ja sabem la recepta. Que per molts anys escriguis, Toni!