Preocupa especialment la «debilitat» en relació amb l'espai que ocupa el sector de les arts visuals, que «ha perdut pes» i es troba en una fase de «transició i indefinició», en espera de «les implicacions que ha de tenir el desenvolupament del Bòlit», envers el qual es detecta una certa desconfiança, sinó un obert desencís, ja que «encara no ha assumit el lideratge potencial plantejat». El Bòlit, amb una repercussió inexistent per als artistes locals, havia d'esdevenir «un nucli estructurant del sector, que dinamitzi sinergies i que interrelacioni institucions i agents culturals del territori», i la conclusió és que «això no s'ha manifestat així». Es percep falta de coordinació en el sector, es planteja la necessitat d'un espai de trobada que permeti la interrelació entre els agents, les institucions dins l'àrea metropolitana i els interlocutors del sector de la cultura, i també es proposa la creació d'una xarxa en què el Bòlit sigui «el nòdul central» compartint protagonisme amb els espais que programin. Cal incrementar el públic apostant per la pedagogia, tant als centres escolars com als mateixos espais, i es reclama coherència i estabilitat en el model educatiu de la ciutat.

Tot reconeixent que la recuperació i preservació patrimonial han estat prioritats en els darrers anys, i destacant que el pla especial del Barri Vell (1983) ha estat un model d'èxit de valoració del patrimoni arquitectònic de la ciutat, s'assenyala que aquest pla «no està exhaurit del tot», ja que manquen actuacions que facin «permeable» el barri, i l'operació de situar-hi la UdG com a pol d'atracció no ha tingut els efectes esperats. S'apunta la revisió de la densificació de l'oferta museística concentrada al Barri Vell, propiciada per la recuperació patrimonial, una cosa que es corregirà parcialment amb la construcció del nou Centre d'Art Contemporani (Bòlit) i la nova biblioteca pública a les casernes.

Les conclusions assenyalen que es tracta d'un sector «infravalorat» tant per part de l'administració com dels mitjans i altres agents. Es posa en relleu la diferència de tracte que reben «activitats impulsades des del sector civil de la ciutat» respecte a altres esdeveniments com ara Temporada Alta o el Festival de Músiques Religioses, remarcant que això no és pas «una lectura negativa» d'aquests esdeveniments, sinó que el que es destaca és el desequilibri en el nivell de suport. S'acusa l'administració de falta de sensibilitat i de suport econòmic, i s'assenyala que existeix una «manca de visibilitat en la difusió i conservació del patrimoni etnogràfic, literari, històric i popular de Girona», i es fa un altre retret al consistori: «Potencia prioritàriament la part més visible de la cultura popular, i convindria replantejar la necessitat d'aprofundir, difondre i exportar el patrimoni escrit i iconogràfic de la ciutat.» Són dèficits que s'han de resoldre la manca de difusió de les activitats, la falta d'un interlocutor únic amb l'Ajuntament i les nombroses traves burocràtiques que aquest imposa a l'hora de dur a terme qualsevol acte, havent d'adreçar-se a multitud de regidories en funció de les seves competències. El calendari d'activitats és «complet», però «l'accent local» de les fires es difumina. S'apunta la pèrdua d'actes i tradicions per desídia, i que cada vegada «és més difícil fer actes al carrer» per problemes amb els veïns.

A la literatura, a Girona, li falta visibilitat i valorització de la població. Partint de la base del paper fonamental que juguen les biblioteques i el «rol d'agents culturals actius» que fan les llibreries –aquesta consideració està feta així, en general– es detecten «dèficits» en la interrelació dels agents del món literari, i per corregir-ho es proposa la creació d'una oficina de coordinació cultural. La major implicació del sector privat en el desenvolupament de les activitats literàries és un objectiu desitjable. Pel que fa al foment de la lectura, cal «una millor conceptualització funcional de les biblioteques» per evitar encavalcaments amb les funcions dels centres cívics, i «obrir un debat sobre el paper dels espais bibliotecaris de lectura com a centre d'alfabetització».

L'estancament del sector, com en un bon nombre dels set àmbits tractats, és una de les percepcions dels participants en la taula rodona referida a la música, que creuen que aquesta no té un «espai central» a la ciutat. Les conclusions assenyalen que aquest sector està condicionat per «un model de ciutat silenciosa que es manifesta a partir de l'aplicació estricta de les normatives municipals».

S'acusa l'administració de poca sensibilitat cap a la professió i es demana que destini més recursos al sector, el qual s'ha de regular i orientar, definint una estratègia clara per a la música a Girona. Respecte de l'educació musical, cal obrir un debat global sobre el model de formació i es demana ampliar l'oferta, ja que actualment es disposa d'una escola municipal saturada i l'Escola de Música Moderna està situada en unes instal·lacions absolutament inadequades. «Optimitzar recursos, generar dinàmiques eficients i projectes educatius que siguin referents en la consolidació del sector» s'apunten com a opcions per millorar.

Una altra taula rodona que detecta «un cert estancament» del seu sector a Girona, però hi afegeix un element nou, si més no en les conclusions, que és «una certa desmotivació provocada per l'ajornament de les expectatives i demandes» que es van formular en les jornades organitzades pel comitè impulsor del CACGI fa cinc anys, sobre les quals es considera que no hi ha hagut «resposta efectiva». Pels representants del sector hi ha la sensació que «l'Ajuntament prioritza els grans esdeveniments i l'exhibició davant la potenciació d'una cultura de base gironina». Dèficits de coordinació i comunicació entre agents del sector es detecten com a problemes a resoldre, i consta el reconeixement que aquesta funció l'havia fet l'Arpagi (Associació de Realitzadors i Productors Audiovisuals de Girona), però la manca d'una aposta ferma per les propostes d'aquest col·lectiu jove i emprenedor –i amb relacions complexes, per dir-ho d'alguna manera, amb el Festival de Cinema de Girona, dirigit per l'històric Lluís Valentí–, en el punt àlgid, en l'època d'Àlex Sáez com a regidor, va ser l'inici d'un imparable procés de desencant. Es tracta d'un sector mancat d'organització, amb canals de comunicació «obsolets», que necessita un debat «sobre la coherència i l'estabilitat de la formació audiovisual a la ciutat».

La proposta més interessant, a més d'«establir un circuit estable de programació», és la possibilitat de crear una segona sala al Truffaut, de fundar un centre de l'audiovisual a Girona –com a eina de potenciació d'una xarxa de contactes internacional– i potenciar la Girona Film Office per tal que tingui més funcions que les burocràtiques. El suport institucional, novament, es qualifica d'«insuficient i desigual», amb ajudes de fins a un 80% respecte d'altres sectors, i es destaca el paper de l'Arpagi, promotor del Fons de Creació, que l'ha mantingut malgrat els canvis de parer sobtats, en el passat, d'institucions implicades, com ara la Diputació de Girona o el mateix Ajuntament.

La taula d'arts escèniques fa una valoració positiva del festival Temporada Alta, sens dubte l'esdeveniment més potent i amb més projecció internacional dels que es fan a la ciutat, tot i que s'apunta la necessitat d'equilibrar l'oferta en aquest àmbit, augmentant el volum de la programació de la temporada estable i donant més espai a la programació de dansa, clàssica i contemporània. De fet, el festival, malgrat que s'ha valorat «positivament», segons les conclusions a què s'ha arribat, sembla l'ase dels cops, no només en aquesta taula, sinó també en altres taules sectorials. Es constata un desequilibri en el suport institucional que es presta a projectes com ara Temporada Alta, respecte d'altres que es desenvolupen a la ciutat. Existeix una «falta de coordinació i lideratge en el sector», un paper que es proposa que assumeixi el Consell de les Arts i la Cultura de Girona i es remarca la importància de les iniciatives privades que s'estenen per tota l'àrea d'influència de la ciutat (La Planeta, Bitó i l'Animal a l'Esquena). Pel que fa a la formació, es reclama a l'administració que «millori les condicions de suport a les entitats privades», que novament es veuen obligades a corregir els dèficits de les mateixes administracions, i es constata també «la falta d'oferta formativa en arts escèniques», un camp en què l'escola teatral El Galliner actua gairebé en solitari.