Ha plogut molt d'ençà que el funambulista francès Philippe Petit va passar des d'una de les Torres Bessones de Nova York a l'altra, tot fent equilibris sobre un cable. I d'ençà que l'any 1996 Antoine Rigot va fundar juntament amb la seva companya Agathe Olivier una companyia, Les Colporteurs, que actualment és una de les més prestigioses del circ contemporani francès.

Les Torres Bessones ja no existeixen des de pocs minuts després de l'atemptat de l'11-S del 2001, i Antoine Rigot ja no és el mateix des de segons després de patir, l'any 2004, un greu accident que el va obligar a deixar la pista. Són accidents que passen, com el que li va causar la mort fa tres anys a Marcos Alfonso Daza, un jove funambulista colombià enrolat al circ alemany Flic-Flac. El seu accident també va contribuir a evidenciar el risc permanent de qualsevol artista de circ. Menys greu que el de Daza va ser l'accident de Rigot, que, havent dut crosses durant sis anys, després de la caiguda, i tot i ranquejar d'una cama, ha pogut continuar amb la seva companyia i superar amb èxit el trauma de l'accident, sobretot gràcies a la iniciativa de funambulistes joves que l'han animat a continuar.

El relat de l'accident, esdevingut mentre assajava en una platja, és el punt de partida d'un espectacle que té la virtut de ser com una esponja que absorbeix alhora coses tan aparentment oposades com la poesia escènica, exercicis de gran virtuosisme tècnic, l'humor i l'amor, el més difícil encara, la intimitat d'un espectacle de dansa contemporània i moments explosius com ara el dels dos salts mortals que fan en paral·lel Julien Posada, que ha trepitjat les pistes de grans circs com ara el Soleil i el Knie, i recentment la del festival de Montecarlo, i Andreas Muntwyler, els pares del qual van fundar l'entranyable circ suís Monti. Tots els artistes s'han format en prestigioses escoles de circ i han obtingut nombrosos premis internacionals.

A Barcelona –és la primera vegada que la companyia actua a la ciutat–, Rigot ha explicat que els acròbates dominen la tècnica amb tanta precisió que es poden permetre el luxe d'anar més enllà i ser artistes. Cadascun d'ells, i aquest és un gran mèrit, ho fa a la seva manera, tot i que l'espectacle manté la unitat. El públic, que va acabar aplaudint dempeus, es va rendir a un muntatge d'alt nivell que té un punt i a part amb Agathe Olivier, que presenta un número d'equilibris amb sabates de taló de llegenda i acaba amb una emotiva trobada amb el gran damnificat, Rigot. És un espectacle que dóna vitamina A; que sap tocar la fibra més sensible de l'espectador i, alhora, encomana adrenalina. Un treball de creació molt intel·ligent i una feina impressionant dels set artistes de la companyia. És imprescindible anar-hi. Quedar-se a casa, en aquest cas, seria un greu accident.