Des de finals dels anys seixanta, que és quan comença la història d'aquest artista de formació d'advocat/economista/sociòleg, Rossell crea sense parar. Fa uns dies, li va portar a la comissària Teresa Grandas una obra que acabava de produir per si encara hi era a temps per encabir-la a la mostra del Macba (sí que hi va ser a temps), i uns dies després tornava a portar-li dues obres més per si hi seguia sent a temps (però aquest cop no, el muntatge ja estava dat i beneït). Aquest és Benet Rossell, un incansable que, de fet, no necessitava abocar més sorpreses a l'exposició, ja que la majoria de les 250 obres que es presenten són inèdites o s'han exhibit en comptades ocasions.

Bartomeu Marí, el director del Macba, respira tranquil perquè, diu, el pitjor no ha acabat passant: discret de mena, Rossell és un artista que podria haver passat desapercebut. Senzillament, perquè la seva obra és inclassificable. O, millor dit, perquè l'etiqueta d'artista conceptual a ell no li correspon. Rossell és una altra cosa. I és justament la reivindicació d'un territori propi, sense estar afiliat a res i a ningú, el que li ha permès «assajar múltiples actituds com a artista» i, per tant, tenir personalitat o, més aviat, personalitats. «Rossell és com un artista renaixentista de finals del segle passat que cultiva tècniques, disciplines i matèries molt diferents i que esdevenen complementàries a les seves mans. No parteix de cap definició prèvia d'obra d'art, la inventa constantment», emfasitza Marí.

Això no vol dir, però, que Rossell sigui un solitari esnob; probablement és un dels artistes que més han treballat associats amb altres talents, com ara Muntadas, Miralda, Rabascall, i Xifra. Del primer, l'exposició del Macba presenta una obra mítica de l'art català, Rambla 24 h, que no s'havia tornat a mostrar des del 1981, i que l'any passat es va refer i completar amb una filmació actual, que es contrasta amb la de fa trenta anys, d'un pla fix durant el primer minut de 24 consecutives de la Rambla. Rossell també va fer tàndem vibrant amb Miralda als setanta en tres pel·lícules antimilitaristes que parodiaven les dues grans guerres. En l'exposició es projecta Miserere, ironia en estat pur, interpretada per Xifra.

Rossell ha entrat al nou mil·lenni com un artista que encara té moltes coses a dir. De la seva incontinència artística, el Macba en dóna fe en dues instal·lacions creades específicament. L'una desplega, en una rèplica del seu estudi, les 409 pintures embolcallades en plàstic que custodia al magatzem, i l'altra, Paral·lel, paral·lel, que alhora dóna nom a l'exposició, és un homenatge a El Molino i a la Barcelona més canalla. Una matinada, Rossell es va trobar a la brossa lones rebregades de decorats dels espectacles d'El Molino, que feia poc temps que havia tancat. Ara ha rescatat aquell material –«no em pertany a mi sinó a la ciutat, només en sóc dipositari»–, i l'ha transformat en una instal·lació on també es projecta un vídeo de la destrucció i posterior reconstrucció d'El Molino. «Fins que no es torni aixecar el teló, allà seré jo amb la meva càmera», avisa Rossell. Infatigable.